Em jugo un pèsol que avui és un dia que passarà sense pena ni glòria. Però avui és el Dia d'Europa i, com cada any, reivindico aquesta diada. Una diada d'afirmació europeista, de reivindicació dels valors que, ara fa 71 anys, uns visionaris il·luminats van materialitzar en un projecte polític.

No hi haurà balcons engalanats amb les estrelles europees ni manifestacions festives amb eslògans ben girbats i, a sobre, és diumenge, o sigui que tampoc es podrà caure en la temptació de reivindicar que el 9 de maig sigui dia festiu a tots els Estats de la Unió Europea (UE).

Ara bé, és sensacional que, precisament el dia que decauen l'estat d'alarma i els tocs de queda, i que sembla que ens hem alliberat (ep! encara amb tota la prudència i seny del món!), sigui el Dia d'Europa. Perquè el projecte europeu sí que és símbol de llibertat. Lluny de propaganda demagògica, populista i barata que sota la idea de «llibertat» tenen la gosadia -per no dir el cinisme- d'atribuir-se alguns, el 9 de maig de 1950, a París, Robert Schuman, inspirat per Jean Monnet, posava la primera pedra de la construcció d'un somni gairebé utòpic.

L'Europa devastada per guerres, exilis, dolor i destruccions durant tota la primera meitat del segle passat passava a millor vida. Començava el capítol de la Llibertat. La Llibertat en majúscules. Per això fa feredat quan, segons qui, amb el seu historial, gosa atribuir-se en exclusiva aquest valor. Potser perquè no tenen ni idea del que implica la llibertat.

Monnet escrivia, a les seves Memòries, unes reflexions de tot un estadista: «Cal canviar el curs dels esdeveniments. I per aconseguir-ho cal canviar els ànims dels homes. No n'hi ha prou amb paraules. (...) És necessària una acció profunda, real, immediata i dramàtica que canviï les coses i faci realitat les esperances en les quals els pobles estan a punt de no creure més». I ho van fer. Ideals, projecte, model, proposta, treball, esperança, visió, lideratge, valentia. Algun dia això va existir en la política.

Més enllà de les crítiques tòpiques dels euroescèptics, no es pot negar l'absoluta necessitat de pertànyer a la UE. Sí, és un grup d'Estats; sí, hi ha burocràcia; sí, també alguns dèficits democràtics. Coincideixo amb els que critiquen que, en determinades circumstàncies (algunes molt properes), les institucions europees s'hagin mantingut amb una fredor o silenci indignants. Dit això, soc dels convençudíssims que fora de la UE no en tindríem ni per començar. Frivolitzar amb aquesta idea és no ser conscient del que implica tot plegat.

Podria parlar de molts exemples d'èxit europeu però només en diré un que, per mi, és fonamental en el context que vivim: gràcies a Europa, els nostres governs (d'aquí i d'allà, negociant-se o en crisi permanent) es veuen forçats a parlar d'innovació, de digitalització i de sostenibilitat. Segurament els interessen altres coses, però Europa ha fixat els àmbits del futur a través dels fons europeus... afortunadament!

En plena dictadura franquista, des de Catalunya, alguns defensaven el projecte europeu com a via per assolir la democràcia i la llibertat. Ser europeista era ser un demòcrata. Ara el seguim defensant perquè la llibertat és treballar per tenir un país verd, sostenible, innovador i digital. I aquest és el camí de progrés i prosperitat que ens assenyala l'europeisme. Feliç Dia d'Europa!