El fet principal d'aquesta setmana en la política espanyola ha estat la victòria d'Isabel Díaz Ayuso i del seu partit, el PP, a la Comunitat Autònoma de Madrid. Com em va vaticinar un amic que viu i treballa a la capital del Regne, tot i no haver-hi nascut, ha guanyat sense baixar de l'autocar, com deia el carismàtic però també bocamoll de l'Helenio Herrena quan era entrenador del Barça, però treballant-s'ho, la primera i el segon, pam a pam. La victòria de la presidenta, que va fer cas al seu principal assessor, en Miguel Ángel Rodríguez, MAR pels seus vells coneguts, entre els quals m'hi trobo, quan li va recordar allò de les barbes del veí i li va aconsellar de dissoldre el Parlament i anar a eleccions anticipades, després de veure com el PSOE i Ciutadans s'aliaven a Múrcia per tirar endavant una moció de censura contra el seu president regional, ha estat d'aquelles que marquen i defineixen tota una època.

Èxit rotund propi i escac i quasi mat per a La Moncloa, amb l'arxiu del vicepresident Pablo Iglesias i l'acomiadament a termini de l'Ángel Gabilondo, acompanyats de tambors a ple so relatius a un avançament electoral a Andalusia ben aviat i d'un segon al Congrés dels Diputats i al Senat per a la tardor propera, que ja veurem si es fan. Però amb l'afegit d'un qüestionament cada dia més fort respecte de Pablo Casado, líder del PP, sota l'aplaudiment de José Maria Aznar i d'Esperanza Aguirre, i comptant, tot, tot, amb el somriure eloqüent del gat vell que és Felipe González, que mai ha apostat per en Pedro Sánchez.

La premsa en paper pròpia de Catalunya, entenguis la seriosa, El Periódico i Diari de Girona, ambdós del mateix grup editorial, Prensa Ibérica, s'han cenyit als fets i no han rebaixat en res la importància del que succeí aquest dimarts a la comunitat madrilenya. Aquesta vegada no han estat sols, perquè el saltimbanqui de La Vanguardia, un peu a la dreta, un segon peu a l'esquerra i els colzes en el vendaval independentista, no fos cas que l'ombra de Luis Martínez de Galisonga i els «fets del Palau» tornessin de la ma dels instigadors de la violència, també ha ofert la realitat gràcies, en bona i decisiva mesura, a aquest gran periodista que és l'Enric Juliana, que venia xiulant i cantant l'anhel polític dels madrilenys d'obrir les portes a un nou temps molt abans del 4-M.

La resta de premsa generalista escrita, mitjans privats com RAC1, o els radiotelevisius públics, TV3 i Catalunya Ràdio, així com el mitjà d'en Pepe Antich, un mercenari del poder polític, han escatimat l'èxit de Díaz Ayuso i del PP amb el recurrent suport necessari de Vox, que és una fake trumpista vulgaritzada endemés de submissió a la ignorància volguda, com ho és l'exhibida pel primer dels meus fans, en Josep Maria Bosch, que posat a qualificar-la és enciclopèdica, és a dir, la normal d'un convers a l'independentisme que fa honor a aquest substantiu.

La pregunta, ara i aquí, pel que fa a la política catalana, després de la desfeta socialista i podemita madrilenya, és la que venen apuntant els periodistes Fidel Masreal i Xabi Barrena en aquest mateix diari: ¿Hi haurà acord entre ERC i JxCat o bé anirem a noves eleccions si abans del 26 d'aquest mes no s'investeix un nou president de la Generalitat, que no necessàriament ha de ser en Pere Aragonès? Si era obvi que l'amoral Carles Puigdemont no permetria mai barra lliure a ERC abans de les autonòmiques madrilenyes, més lògic és preguntar-se si els fills naturals de dos bojos, com foren Francesc Macià i Lluís Companys, també de família bona com tots els revolucionaris independentistes, poden creure's ara que la prioritat de Madrid seran els indults, la mesa de negociació i un referèndum acordat sobre ningú sap què? Ferraz i Moncloa saben avui que si ERC mai no és fiable, aquestes carpetes són matèries que el PP, Ciutadans i Vox convertiran en munició política per a intentar matar-los políticament, s'entén, per la simple raó que allò de l'Espanya plural i diversa pot trobar-se escrit a la Constitució, però no en els carrers i les places, que es on es decideixen governs. Encara menys quan JxCat, un perillós llop desbocat, exigeix als republicans que es doni una confrontació permanent d'ambdós amb l'Estat. Són sumands insumables, com sempre ho han estat les peres de Sant Pere Pescador respecte de les cireres de Llers. Però això, que forma part de la trajectòria de rebel·lia de Catalunya, aquella que narra amb brillantor en José Enrique Ruiz-Domènec en el seu «Informe sobre Catalunya» (Rosa dels Vents, 2018) i que l'antiga CiU va intentar enterrar per sempre, de nom «com pitjor, millor», és el que el poble català volgué quan el recent 14-F practicà una abstenció històrica que es contraposa a la participació igualment històrica dels madrilenys d'aquest dimarts. Si els catalans, els que varen quedar-se a casa, facilitant així la victòria en escons d'ERC, JxCat i la CUP, es varen rentar les mans com en Pilat, aleshores, de què ens queixem? Madrid, el culpable de tot, ens ha donat una lliçó de maneres. I quina lliçó!