Comença a ser hora de tractar amb seriositat i rigor un tema d'actualitat tan inquietant com misteriós, un assumpte al qual no només se li ha negat la rellevància que mereix, sinó que, inexplicablement, tothom s'ha pres amb certa conya. No em refereixo a saber d'on coi treu el temps l'influencer, i malgrat això, bona persona, Jacint Casademont per fer podcasts, twitchs, ressenyes, còmics, galetes, peluixos i un llarg etcètera, de tot i de tothom. Tampoc faig referència a l'origen de la COVID-19, ni a les causes de la seva propagació, perquè, de fet, si invertim el que diuen les investigacions realitzades per l'OMS, ja ho tindríem resolt, això. Encara menys poso el focus sobre les mesures sanitàries i polítiques imposades sobre la contenció pandèmica d'aquesta apocalipsi de basar xinès, ni pretenc auditar l'efectivitat de les vacunes ofertes per les principals empreses farmacèutiques del món en temps rècord, o la gestió d'aquest procés de vacunació mundial condicionat per interessos polítics i econòmics per sobre dels humanitaris. El tema a què em refereixo, i que sens dubte ens lleva la son a molts, no és altre que l'aparició de monòlits totèmics del no-res.

El fenomen va arrencar el mes de novembre passat al desert de Utah (EUA) i, des de llavors, es va anar estenent progressivament per altres indrets més o menys coneguts del Regne Unit, Romania, Ucraïna, Turquia, Bèlgica, Holanda, Polònia fins a arribar a l'estat espanyol; primer a Segòvia, i fa tan sols unes setmanes, a Platja d'Aro. Però el curiós del cas no és que algú es dediqui a plantar aquests detritus metàl·lics similars al de la pel·lícula 2001. Una odissea de l'espai, el que es fa difícil d'entendre és que els ajuntaments d'aquests municipis, dret a llei, no els hagin tret a correcuita per ocupació il·legal de l'espai públic. Ans el contrari, alguns han establert certs dispositius per protegir-los. I fins i tot, quan algun bon veí anònim, sens dubte solidari, responsable i defensor del bon gust, ha decidit retirar-lo, se l'ha titllat de vàndal. El món al revés.

Fa anys, davant del consistori de Vilafant, van aparèixer pintats a terra i en alguna paret propera un grapat de fal·lus enormes. Des del punt de vista estètic, no eren res de l'altre món; l'art ens ha donat infinitat de membres més ben acabats, sincerament, però és innegable que donaven un toc masculí a una vila coneguda per ser «terra de conills». En aquell cas, però, l'Ajuntament va eliminar-los amb celeritat. Obvi. Però per què amb aquests monòlits no s'ha actuat igual? Que potser formen part d'alguna campanya cultural o comercial? Si és així, es diu i no passa res, però el que no pot ser és que les entitats públiques juguin a ocultar entelèquies i performances artístiques, fins i tot a protegir-les, quan és evident que no en saben, alimentant així la confusió d'altres futures conductes cíviques a l'espai públic, igual o més reprovables.