La victòria fa una setmana de Díaz Ayuso a la Comunitat de Madrid marca un abans i un després a la vida política espanyola. S'han dit i escrit tota mena de teories sobre l'aclaparador triomf d'una candidata que fa dos anys era totalment desconeguda i que perdé les eleccions davant del PSOE en el seu debut polític per golejada.
En dos anys ha passat de 30 a 65 escons i d'un 22,23% de vots a un 44,73%. I això ha succeït al mig d'una pandèmia on s'han comptat milers de morts i hospitalitzats. L'actual presidenta en funcions va patir un munt de crítiques des de diferents sectors com el Govern central que censuraven obertament la seva gestió en la crisi sanitària de la COVID-19.
Sempre he opinat que les eleccions les guanya la formació política que suma els vots de centre. I en aquest cas Díaz Ayuso no només escombrà Ciutadans -que gaudia de 26 diputats- de l'Assemblea de Madrid, sinó que a la vegada un 5-6% de vot moderat del PSOE passà a les files populars.
Cada dia la vida política de casa nostra es radicalitza més i més. Però continua existint una franja de vot centrista que fluctua segons quins discursos s'esgrimeixen en una contesa electoral. Un dels greus errors de la campanya socialista fou no saber treballar aquest nínxol de votants. El discurs d'Ángel Gabilondo -un intel·lectual assenyat- semblava que podria pescar en aquesta franja que fins ara a Madrid era taronja, però de l'ambigüitat inicial passà a reconèixer en la recta final de la campanya un pacte amb Pablo Iglesias, la qual cosa significà la pèrdua de molts milers de vots moderats. Tanmateix, els acords a les corts de Pedro Sánchez amb ERC i Bildu no l'ajudaren en res.
La situació fou en el seu moment completament diferent a Catalunya quan el vot majoritari de Ciutadans se'n va anar al PSC. El PP al Principat és residual i el seu discurs anticatalanista fa por a una bona part de la ciutadania, per la qual cosa abandona aquest espai de centralitat.
Però Madrid és diferent. I Ayuso va tenir l'habilitat de fer una campanya a la madrilenya. El seu era un discurs identitari on enfrontava l'autonomia contra l'estat. Buscava un cos a cos en un partit semblant a un Madrid-Barça i a casa jugava amb un gran avantatge. I aquest discurs va saber-lo amanir amb una campanya alegre, il·lusionant, on l'economia volia guanyar la pandèmia. Un cas clar fou el de la restauració, que es va posar incondicionalment al seu costat des del primer moment. I els veïns ja estaven tips de prohibicions, de veure en Simón per la TV i les mesures de lluita contra la COVID-19. Volien viure al carrer, sortir a fer tapes, prendre cerveses, tot oblidant-se dels contagis i de la gent que ingressava als hospitals. I en aquest sentit la resta de partits no hi van saber fer front. Només titllaven la presidenta d'incompetent, mentre ella trepitjava carrer i emprava el populisme com una manera d'esgarrapar vots. El seu missatge era simplíssim i arribava sense problemes als treballadors, als taxistes, als jubilats, als comerciants, etc. Mentrestant, el Govern de Pedro Sánchez, amb el cap de govern al capdavant, intentaven entrar en un cos a cos del qual sortiren clarament perdedors i a més limitaven les possibilitats del seu candidat, que restava pràcticament desaparegut sense poder introduir els punts forts del programa electoral socialista.
L'arribada de Pablo Iglesias a la campanya tensionà la situació. Des del primer moment intentà un cos a cos amb Ayuso, però a mesura que passaven els dies es perdia en un discurs que no portava enlloc. Ara es pot comprovar que el seu aterratge serví per salvar els mobles a Podem, que sense el líder natural de ben segur hagués restat una formació extraparlamentària, atesa la forta implantació de Más Madrid. Els enfrontaments d'Iglesias foren de campionat, però en aquest sentit Ayuso fou hàbil i la feina bruta la protagonitzà la candidata de Vox.
En definitiva, el PP ha reaccionat quan estava grogui i contra les cordes a causa dels casos de corrupció. Díaz Ayuso ha aconseguit girar la truita, guanyar àmpliament el PSOE, esborrar Ciutadans del panorama polític, no dependre de Vox i enviar Pablo Iglesias al seu xalet de Galapagar. Tot plegat un rotund èxit d'una noia que, sense gaire preparació, ha connectat amb autoritat amb la majoria d'electors de la Comunitat de Madrid. No hi ha dubte: de cupletista -per a la majoria dels seus oponents- a presidenta... sense discussió.
