La pel·lícula de Robert Rossen El polític (1949) no ha envellit. És una adaptació de la novel·la de Robert Pen Warren All The King's Men que narra l'ascens i la caiguda d'un polític mediocre. En la cursa electoral per ser elegit governador d'un estat del sud dels Estats Units, emprarà un discurs populista per arrossegar les masses.

L'espectador assisteix atònit a la transformació de la bonhomia inicial d'un idealista en un home despietat que ambiciona un poder sense límits. La trajectòria d'aquest polític és un compendi d'enganys adornats de retòrica, de la falsa legitimitat del mandat popular, de saltar-se les regles de la política i de la pèrdua dels ideals de justícia i d'igualtat.

Al final del llargmetratge es visiona un primer pla del protagonista a les escalinates del capitoli amb una mirada desafiant cap a la gent congregada després d'haver aconseguit, utilitzant tot tipus de martingales, no ser investigat per suborn, xantatge i altres corrupteles. La càmera de cine gira lentament per aturar-se en una inscripció sobre la façana de l'edifici. En el frontis es llegeix «la voluntat del poble és la llei d'aquest Estat».

De fet, la frase és allò que hom desitja però que ningú porta a terme. A la pel·lícula és un eslògan que serveix per camuflar la manca d'escrúpols i la perversió moral d'un polític que, en nom el poble, es burla de la democràcia.

A casa nostra, aquesta invocació és constant a les crides de l'independentisme en la croada cap a la secessió. Així, complir amb «la voluntat del poble» és un principi de tot pronunciament, encara que es trepitgi la legalitat.

Xavier Arbós, catedràtic de Dret constitucional de la Universitat de Barcelona, argumenta que «la voluntat del poble només s'expressa vàlidament en els termes establerts pels articles del text (constitucional). Llavors el poble ja no és sobirà, perquè el seu poder deixa de ser suprem en sotmetre's a les regles del dret».

Aquest raonament lògic importa un rave als líders independentistes perquè es creuen dipositaris d'un poder il·limitat sorgit d'un «mandat popular» inexistent. No volen entendre que són representants d'una voluntat plural i contradictòria expressada en unes eleccions celebrades d'acord amb unes normes que, mentre no canviïn, s'han de respectar.

Per tot plegat és vergonyosa la pantomima en la presa de possessió d'Artur Mas l'any 2010 i l'any 2012, Carles Puigdemont, l'any 2016, i Quim Torra, l'any 2018 que van prometre el càrrec «amb plena fidelitat al poble de Catalunya».

Ara bé, la fidelitat al poble de Catalunya és discutir com repartir-se el pastís? És un estira-i-arronsa per col·locar amics i coneguts? És fer un torcebraç per controlar els centres de poder? Doncs sí. Quina colla de sapastres!