Hi va haver un temps, menys llunyà del que sembla, en què miràvem sèries sense tanta informació sobre elles. No cal anar molt enrere: de fet, la generació més immediata que ho va viure és del present mil·lenni, perquè el fenomen de les plataformes és més recent del que sovint percebem. Abans, doncs, una sèrie era allò que se’ns oferia setmanalment i que, encara que el producte no tingués grans ambicions artístiques, ens generava una expectativa gairebé infantil. Hi havia un dia i una hora pactats i, com quan els telèfons eren fixes i quedaves amb algú sense marge d’esmena, no ser-hi quan tocava et feia perdre el tren. Era aquell moment, aquell punt, i ja està. D’acord, amb les plataformes hem guanyat llibertat d’elecció, però el temps ha perdut qualitat. D’una banda, perquè arribem a la ficció després de tants recordatoris sobre la seva existència que pràcticament podem endevinar per on aniran els trets; de l’altra, perquè la tirania de la immediatesa ens aboca a consumir-la amb una precipitació que intoxica la nostra manera de digerir-la. No mirem, acumulem; correm més que gaudim de la cursa. És cert que hi ha més oferta i més demanda, però hi va haver una era en què potser no exigíem tant, ni al producte ni a nosaltres mateixos, i en conseqüència fruíem del viatge sense tanta agitació. A banda que se’ns feia molt més fàcil destriar el gra de la palla. Un bon exemple són les estrenes setmanals de Netflix. Us heu fixat que, regularment, aquesta plataforma estrena sèries fantàstiques que es confonen les unes amb les altres? Fa poc se sabia la notícia que cancel·laven una cosa (sí, era una «cosa» en termes qualitatius) que es titula The Irregulars i per un moment vaig dubtar de si es referien a Sombra y hueso, estrenada només unes setmanes després. Hi ha qui ha predicat que això de les sèries és un fenomen transitori i que acabarà col·lapsant. No hi he estat mai d’acord, perquè no és tant una qüestió de gust per una narrativa com de consolidació del seu mitjà de reproducció: la plataforma no és només un contenidor, sinó que s’ha tornat una manera de viure el nostre oci. Però justament per això, enyorar els dies en què miraves una sèrie sense el neguit que et fessin espòilers té a veure amb la nostàlgia d’una vida menys fagocitant i amb el temps menys condicionat pels estímuls exteriors. Va tot tan de pressa, passem tan ràpidament d’un relat a un altre, que pel camí correm el risc de devaluar la nostra capacitat d’evadir-nos.
