Molts teòrics polítics creuen que alguns estats democràtics són permissius amb els grups d’extrema dreta o paramilitars perquè els utilitzen per netejar el que anomenen porqueria: grupuscles antisistema, col·lectius violents i armats, anomenats terroristes en tots els països siguin democràtics o no. En l’estat dictatorial no es requereix l’existència de grups ocults perquè no tenen oposició i si aquesta emergeix l’eliminen amb tots els seus aparells repressors.

El feixisme quan s’instal·la en el poder aplica amb duresa tota la seva força. El mot feixisme defineix una ideologia totalitària i autoritària i un moviment polític sorgit a Itàlia (1918-1939) capitanejat violentament per en Mussolini, que va ser tan dur amb els obrers comunistes que fins i tot va rebre l’admiració del mateix Churchill, que, felicitant-lo (1927), vociferà «si jo hagués sigut italià estic segur que sense reserves hauria estat amb vosaltres».

Si un estat democràtic prohibeix i castiga l’extrema dreta violenta, aquesta, assetjada pel poder, roman latent i en silenci, com el franquisme real i el sociològic, i es mimetitza en un partit legal. Molts partits racistes i feixistes, com va fer el nazisme quan abandonà la via insurreccional, han aprofitat els avantatges i les regles de l’estat democràtic per arribar al poder i abolir l’eina que havien usat per conquerir-lo, la mateixa democràcia.

El feixisme quan presenta un enemic concentra l’hostilitat de col·lectius influents i pot enlluernar a part considerable de la població; la Falange Española, fundada per José Antonio Primo de Rivera, va ser la versió espanyola del feixisme italià; molts intel·lectuals se sentiren atrets i militaren a les seves files com Rafael Sánchez Mazas, Alfonso Maria Valdecasas, José Maria de Areilza, Onésimo Redondo, perquè hi havia un enemic perillós, el Govern republicà, l’anarquisme i el separatisme, que havia de ser derrotat, fins i tot, amb la dialèctica de les pistoles.

Com aconseguir mobilitzar la societat, qui millor ho explicà va ser un dels màxims teòrics i dirigents del partit nazi Hermann Wilhelm Göring en el Judici de Nuremberg, que quan li preguntaren com havia enfollit el poble alemany, ell es limità a respondre per dues causes: el gran equip de propaganda del partit nazi i el fet que els teutons sempre han estat un poble disciplinat.

Sempre s’ha associat el feixisme a l’extrema dreta, tanmateix molts politòlegs també l’han aplicat a l’extrema esquerra, al leninisme, l’estalinisme i a la Xina de Mao-Tse-Tung; això succeeix quan el socialisme d’Estat esdevé nacionalista i convenç la gent que només hi pot haver per aconseguir la felicitat col·lectiva un partit salvífic, el partit comunista, i els que s’hi oposen són traïdors, revisionistes, venuts al capitalisme.

Santiago Abascal va crear un partit de nom Vox, mot llatí, que significa veu, i amb la paraula «veu» s’ha jugat molt políticament «la veu del sense veu», «Vox populi, vox dei» (la veu del poble, la veu de Déu). S’ha permès alegrement que aquesta veu rància figurés en els platós televisius quan malparlaven del moviment separatista i baladrejaven alt el que molts pensaven, però no s’atrevien a dir per no ser políticament correcte. Vox ha estat un bumerang, mentre apallissava independentistes o qualsevol que no se sentís únicament espanyol, era aplaudit i consentit, ara els bufeteja a ells i no els agrada i es pregunten d’on han sortit aquests energúmens; doncs, fàcil és la resposta: han sortit de l’armari, dels vostres rònecs armaris. No sorprèn que Vox hagi recuperat el llenguatge guerra-civilista i tracti l’esquerra de «front popular».

El franquisme sociològic és un fet inqüestionable i ben viu, malgrat que alguns il·lusos pressuposaren que la ideologia de la dictadura al pas del temps l’allunyaria i s’aniria esborrant la reminiscència, enyorada per grata, mentre els caps de tothom s’omplirien de la volguda democràcia.

L’anàlisi del resultat electoral de Madrid és més simple que el de Barcelona (Barcelona té partits independentistes); només hi ha dos Madrids, el de la dreta que s’ha presentat juvenil, castissa i «chulapa» amb un potent artefacte icònic i llaminer, Isabel Díaz Ayuso, i el Madrid de l’esquerra culta i sensible en la imatge d’un bonàs professor, Ángel Gabilondo, que ha parlat amb llenguatge encarcarat, acadèmic, passat de moda, una còpia avorrida d’en Tierno Galván, home picardiós i ocurrent.

Ayuso és la versió d’Esperanza Aguirre, modernitzada, amb accent de barri modest i vestida de roig esquerranós i victorejant la llibertat; noia trempada, de classe social humil, bona comunicadora amb biaix agressiu, que no pot ser qualificada de «pijo-progre» o classista; sembla una dona sortida d’un quadre de Julio Romero de Torres. Votants d’esquerra han optat per ella, i no sorprèn, perquè ha sabut clavar un missatge electoral atractiu sobre la llibertat, l’orgull de ser i conviure a la xauxa madrilenya, i tot perfumat amb un accent àcrata i faroner de desobediència al poder. Ayuso és el dia, i la rica, desdenyosa i fracassada Cayetana Álvarez de Toledo és la nit.

La comunitat de Madrid ve de molts anys d’hegemonia del PP i tot indicava que era impossible desbancar-lo i més quan Miguel Ángel Rodríguez ha actuat com el director de campanya, el mateix que ja havia encimbellat l’Aznar a la presidència del Govern. Va trencar peres amb l’Aznar el dia que aquest l’obligà que en la intimitat el tractés de vostè i mantingués una distància de respecte. Va pensar que el poder emborratxa i l’Aznar s’havia convertit en un home liró del tot. Una sotragada molt forta per al PSOE, un fracàs d’Iván Redondo, que no afina massa preveient el futur polític. Uns i altres han portat Vox a tots els escenaris polítics, i no en té prou, vol el Govern de l’Estat.

Ànims i que tinguem sort.