José Antich està enverinant les negociacions per formar Govern. Vol que Junts recuperi la secretaria de Difusió, ara en mans d’Esquerra, sota el lideratge de Miquel Martín Gamisans. El Gami és prou generós amb el Pepe, però el Pepe ho vol tot. També va ser qui més va pressionar el seu amic Jaume Giró perquè es quedés de vicepresident del Barça. Va ser una pressió interessada i tothom va poder veure que no tenia res a veure amb l’amistat. D’entre totes les distàncies que hi ha entre els dos partits, el Consell de la República i el control dels mitjans de comunicació són les dues més importants. Antich, que ja fa anys que gràcies a David Madí sap com pressionar Sànchez per dur-lo per on ell vol, ha estat aquests dies més a sobre del pres que l’agutzil. En aquest país on tot passa a l’inrevés, ja ni ens sorprèn que un Govern es negociï a la presó, però un funcionari de Lledoners m’ha explicat que no pot evitar, quan l’Antich hi va a traficar, pensar que és estrany que el que resti sigui el pobre Sànchez i que el Pepe se’n pugui tornar. El que passa a Catalunya no passa enlloc més.

Ara que Comuns i Esquerra estan negociant, i que la gran obsessió dels comunistes és que «Junts no governin per la porta del darrere», perquè els consideren el dimoni de la dreta, vaig trobar-me Jaume Asens al Yashima. Abans d’ahir. Els que ens entren per la porta del darrere són ells, i allà que teníem Asens en un dels restaurants més emblemàtics de la dreta. Si ja dinem en els mateixos restaurants, Jaume, i sempre ha estat així, per què has de venir després a insultar-nos? Per què has de ser tan cínic? Per què tan desagradable? Ets un dels nostres. Ets el de la taula del costat. Ni et preguntaré d’on treus els diners, però només per curiositat voldria saber d’on treus la barra. Ets com el periodisme de l’Antich, que ven llibertat mentre es dedica a assaltar la bossa pública. Tu et fas l’amic dels pobres però seus a la taula dels rics. No et fa vergonya?

Tot és la mateixa mentida a la política catalana. Mentiders que es fan els pobres i viuen a cos de rei. Mentiders en el seu desafiament a l’Estat, les mentides i les trampes que es fan entre els partits, i fan als seus votants, captius i desarmats.

Diumenge passat va ser insòlita l’ovació amb què els madrilenys van rebre la seva presidenta a la Caja Mágica. Si uns dies abans el presidenciable Aragonès hagués assistit al Godó, al Tennis Barcelona, pocs l’haurien conegut, però per pocs que fossin, si li haguessin expressat llur opinió, haurien hagut d’intervenir les forces de l’ordre.

Les negociacions per la formació del Govern no interessen ni els votants independentistes. S’han seguit amb més emoció les eleccions de Madrid que aquest esfilagarsat sainet de tercera regional entre dos partits que s’odien tant que són a punt de llençar a les escombraries la majoria absoluta que les urnes els van concedir. Madrid, que no vol ser un Estat, ho és gairebé de fet; i la presidenta és l’únic contrapoder capaç de desestabilizar Pedro Sánchez. Catalunya, que vol ser un Estat, no arriba ni a comunitat autònoma governada amb un mínim de polidesa, i no només no pot ni vol desestabilitzar Sánchez, sinó que li demana almoina d’amagatotis. «Senyora Francis, m’entén? Amb aquests coneixements, què es podia es podia esperar de nosaltres?».

La principal condició que ERC ha posat al Govern per votar-li els pressupostos és l’indult a Oriol Junqueras, tot i que el líder dels republicans s’hagi negat a respondre la pregunta del Tribunal Suprem sobre si estava interessat que l’hi concedissin, per escenificar davant els seus votants que es manté ferm en la seva confrontació amb l’Estat.

La realitat amb què la presidenta ha aconseguit connectar amb els madrilenys, parlant-los de llibertat i de rebaixa fiscal –que és exactament el mateix– és el que l’independentisme, i en general Catalunya, ha perdut de vista. El Madrid obert és una superació de la Catalunya tancada. Abaixar els impostos per afavorir la creació econòmica, que va ser durant anys la principal i gairebé única política de la desapareguda Convergència i Unió, és avui la bandera i la lògica del Madrid més emergent dels últims temps, davant d’una Catalunya que ofega els seus ciutadans amb una pressió fiscal insuportable a canvi d’una administració mediocre, ineficient, que continua en funcions quan es compleixen tres mesos de la celebració de les últimes eleccions, i que en qualsevol cas no té res a veure amb el teixit empresarial català ni amb els governs liberals de Jordi Pujol que van afavorir l’activació econòmica i el benestar i la prosperitat dels catalans.

La bronca entre Esquerra i Junts respon a l’odi acomplexat dels republicans i al profund menyspreu dels convergents. Junts prefereix la presidència de la Generalitat a la pròpia existència de Catalunya, i ja no diguem a la independència, que mai ha contemplat seriosament: per això Puigdemont fuig en lloc de defensar la declaració que ell mateix ha promogut. Esquerra prefereix substituir Junts que trencar Espanya: i el mateix senyor Junqueras que acusa l’Estat de ser venjatiu i feixista sosté des de la presó el Govern central.

En la mateixa línia –més mentides, més trampes– ERC es fa la digníssima dient que si ha de triar «entre trucar a la porta del PSC i eleccions, hi haurà eleccions». Venen de Madrid de fer-s’ho en un hotel per hores amb el PSOE i «com un ocell eixerovit i càndid» –Valentí Puig–, «transmudant-se en teva, indolent, pèrfida, sempre un poc puta», creuen que ens enredaran amb la vergonyosa pantomima de l’esposa amorosa i íntegra.

En el fons cal admetre que entre tots els pirates, Antich es el més coherent. Amics, enemics o saludats, tant se val. Els menteix a tots igual, intenta aprofitar-se d’ells amb la mateixa crueltat, i tots acaben perjudicats en llurs trajectòries professionals quan les persones importants s’assabenten que vas ser tan imbècil que te’l vas creure, i et vas deixar assaltar.