Diguem-ho clar: la major part d’Espanya no s’ha cregut mai l’Estat de les autonomies. No ha assumit sincerament el concepte de corresponsabilitat, que significa estar a les dures i a les madures, i l’ha canviat per la còmoda dinàmica del greuge cap amunt i la repartidora cap avall. Els barons regionals han entès l’autogovern com una pagadoria que distribueix els diners procedents de la caixa central i aprofita qualsevol descontrol per distreure’n uns quants o desviar-los a benefici d’amics i associats. Un esquema no tan sols facilitat sinó obertament impulsat pels successius governs espanyols, encantats de la vida que no es discutís la conservació centralitzada del veritable poder de decisió. De fet, la mica d’autonomia fiscal existent (per iniciativa catalana) fa tanta nosa que es reclamen harmonitzacions, o es malbarata a la manera populista de Madrid. S’ha esdevingut el final de l’Estat d’alarma, que implicava passar la pilota sencera de les restriccions a les conselleries autonòmiques de Salut, i les ha agafat amb els pixats al ventre. En lloc de legislar en previsió, i de consultar el seu TSJ per ajustar i perfeccionar la normativa, els consells de govern s’han dedicat a exigir a l’executiu central que persistís en el centralisme, allargués l’estat d’alarma o elaborés una legislació equivalent. I quan ha arribat el dia també han arribat els laments i el desgavell. Tots mirant cap amunt, esperant el manà de la resposta del poder superior. I aquest, com qui sent a ploure: Pedro Sánchez ha transitat sense pausa de la intervenció a la inhibició. Tampoc el seu govern no s’ha preparat per quan passés el que es veia a venir que passaria, i el seu «ja us ho fareu» té aires de revenja irresponsable. Per desgràcia, no es pot dir que el català hagi estat molt diferent d’altres autogoverns: les mesures de la nova etapa s’han aprovat la darrera setmana, i no han estat gaire ambicioses, potser en previsió d’entrebancs judicials o potser per estalviar-se les queixes dels ciutadans afectats.
