Sembla mentida l’espectacle que ens ofereix la classe política en general i els partits independentistes en particular. Passen els dies i no hi ha manera que uns i altres es posin d’acord per fer avançar el país. L’hora greu que ens ha tocat viure requereix que s’abandonin les tàctiques i es doni prioritat a l’ètica i a l’estètica, perquè sinó els nostres polítics perdran la poca autoritat moral que els queda.

Queden molt lluny l’Assemblea de Catalunya i els moviments antifranquistes que posaven la fi del franquisme per davant de qualsevol interès partidista, perquè volien desallotjar del poder l’adversari comú per sortir de la dictadura i fer avançar el conjunt de la societat. Allà no hi havia gaires discussions sobre qui gestionaria què en la futura societat democràtica. Hi podia haver criteris diferents a l’hora de definir quina era la millor manera de plantar cara al franquisme, però hi havia lleialtat entre tots perquè se sabien membres del mateix bàndol.

Ara no. Ara ni que els uneixi l’anhel de la independència, com passa amb ERC i JxCat, no n’hi ha prou per tenir una mirada llarga i buscar solucions a l’atzucac en què la societat catalana va caure el 2017 i a la greu crisi que ha provocat la maleïda pandèmia que ens ha posat a tots plegats a l’ombra. No, ni una cosa ni l’altra, ni totes dues juntes són arguments suficients perquè les formacions independentistes posin seny o perquè el PSC, partit que va guanyar les eleccions, entengui que no serà capaç d’articular una majoria parlamentària i que, davant d’això, hauria de facilitar la investidura d’un president, aconseguint els acords de país que afavorissin el progrés d’una societat que comença a estar cansada de viure en la improvisació constant.

Els socialistes dels darrers anys del franquisme es rebolcarien per terra i traurien escuma per la boca si els diguessin que, amb ells al govern, hi hauria polítics democràtics a la presó per haver convocat un referèndum i haver intentat tirar endavant lleis de desconnexió. Dirien que ni la dreta de la CEDA, a la Segona República, no va voler que els membres del govern de la Generalitat estiguessin tant temps a la presó i això que en la «revolta» d’octubre de 1934 hi va haver trets i morts. No, a la Segona República van amnistiar el president de la Generalitat i els seus consellers. En canvi ara, sembla que sentin ploure quan se’ls parla d’amnistia –perquè la Constitució no ho permet– , fan el paper d’en Simon de l’oncle –és a dir, es fan l’orni– quan es tracta de canviar la Llei de Sedició o de tramitar els indults i diuen que un referèndum és il·legal, quan al Congrés de Suresnes el 1974 van acordar el reconeixement del dret d’autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques.

Però la primera responsabilitat del desacord la tenen JxCat i ERC. Uns perquè sembla que els costi perdre el protagonisme que ells o els seus antecessors han tingut a la Generalitat i, els altres, perquè sembla que tinguin pressa a ocupar els despatxos que fins ara els havien negat reiteradament els resultats electorals.

Els independentistes convençuts es freguen els ulls quan veuen amb incredulitat la desunió que hi ha entre els partits que van votar. Durant la campanya, aquests mateixos partits els van demanar el vot per tenir majoria al Parlament, donant el missatge que la suma de tots els permetria formar un govern fort. En canvi ara parlen de desconfiança entre uns i altres i deixen al descobert les pugnes que hi ha hagut als darrers governs conjunts.

Tot plegat, una pena que fa enyorar la unió en l’essencial que hi havia entre les forces democràtiques quan Espanya era una dictadura.