No es pot dir que l’art de la rima hagi evolucionat gaire, almenys a Catalunya. D’aquell «Fulano, cabró, treballa de peó» que fa anys posava banda sonora a tota manifestació que es vantés, al «Junqueras, traïdor, podreix-te a la presó» amb què els de JuntsxPoesia o com es digui, saluden els seus companys llacistes d’ERC, sembla que hem anat líricament enrere. Un cabró té molta més entitat que un traïdor, no hi ha ni punt de comparació. Ser traïdor avui a Catalunya no té cap mèrit, que aixequi el dit aquell a qui no li han dit mai, és una medalla amb menys prestigi que la Creu de Sant Jordi, que es reparteix a cabassos. Cabró, en canvi, és una altra cosa, un està entre reixes com en Junqueras i sent crits de «traïdor» i no en fa cas, però si li diuen «cabró» la cosa canvia, que en el fons són tots molt espanyols i això de portar banyes, dol.

ERC hauria de contraatacar i desplaçar un destacament a la Casa de la Republiqueta, per cridar a les seves portes «Vivales, traïdor, queda’t a Waterloo», observi’s que, noblesa obliga, es conformarien també amb el «traïdor», sense fer referència a possibles infidelitats de la santa. Que hi hagi guerra entre ERC i JuntsxBanyes o com es digui, no significa que s’hagin de perdre les formes en la baralla. Ja hi haurà temps més endavant per a insults més gruixuts, que no sembla que la cosa hagi d’aplacar-se, tot el contrari, els hem de veure estirant-se dels cabells i esgarrapant-se com dones al mercat, però per fer-se amb la darrera direcció general en lloc d’amb l’últim llobarro.

Aquestes baralles en públic sense amagar l’animadversió que se senten uns i altres, encara que a alguns els puguin semblar obscenes, són d’agrair. Ja era hora que els líders llacistes mostressin sense dissimul que aquí no es tracta de republiquetes ni de dèficits fiscals ni de presos i exiliats ni de mandangues. Aquí es tracta de càrrecs, o sigui, de diners. Uns i altres ens estan dient aquestes darreres setmanes que pretenen viure bé i ja està, aspiració molt lloable que estic segur que els votants sabran recompensar en eleccions vinents.

Molts catalans ara descobreixen emocionats que els seus líders no eren uns somiatruites, sinó gent com vostè i jo, que només pretenien col·locar-se per no haver de treballar. Si hagués sabut que posar un llaç groc al balcó significa simplement donar suport a pobra gent que vol viure a cos de rei, m’hauria faltat temps per fer-ne un de ganxet amb les meves pròpies mans. És més, si la sinceritat que estan demostrant aquests mesos barallant-se pel poder sense embuts, són capaços de traslladar-la als seus programes electorals, poden comptar amb el meu vot, fins i tot acceptaré formar part d’alguna candidatura. Si d’entrada m’haguessin explicat que no aspiren a res més que a aconseguir el poder per així distribuir càrrecs i sous entre els seus, ja els hauria votat abans. Soc així, què hi farem, m’estovo davant dels necessitosos.

Una vegada un és conscient de quina és la utilitat real del seu vot, que no anirà a cap altre lloc que no sigui a omplir les butxaques d’ERC i de JuntsxPidolar o com es digui, viu les eleccions com qui dóna almoina al pobre del barri.

- Aquí va el meu vot, però no se’l gastin en vi.

I comprin-se un diccionari de rimes.