A l’equip de futbol on jugava de petit hi havia un company aclaparat per una colla de llepaculs, però sentint-se molt a gust. El nen, a qui anomenaré X, destacava per les seves habilitats tècniques i un físic imponent de migcampista de primera divisió, malgrat que després, d’adult, mai va passar de jugar a tercera. La causa del seu fracàs va ser allò que em va semblar sempre pronosticable, la seva manca de caràcter. Era un titafreda. Al camp i fora del camp. No sé exactament la cara que tenen els lluços, però sí sé que ell, afavorit i ben plantat com era, tenia tanmateix la mirada i el posat de lluç, amb la mà a la cintura i el cos lleument inclinat a un costat, entre xulesc i esgotat, costava de distingir. Els seus moviments al camp, però, no eren els d’un lluç, eren els d’un futbolista amb enorme classe, d’una tècnica prodigiosa, però que no posava la cama per no prendre mal ni embrutar-se. X era d’aquelles persones que de manera natural i involuntària enganyen la gent, fent passar l’aplomada serenor, que no era més que manca de sang, per un fort carisma, que de fet el nen no tenia en absolut.
Tothom estava meravellat per l’innegable talent de X, però només jo semblava adonar-me que ni tenia carisma ni com a futbolista arribaria gaire lluny. Cap profecia. Per arribar a primera divisió has de tenir sang molt vermella, i X tenia sang molt d’orxata. X no era allò que s’anomena un futbolista de raça, i en canvi ningú dubtava que ell era precisament el futbolista de raça per excel·lència. La gent veia en ell un magnífic jaguar futbolístic, mentre que jo hi veia un gatet. Preciós, això sí. X no tenia sang, però tothom només es fixava en el que tenia, l’estètica, maneres de superclasse.
El decalatge entre el que la gent veia i el que jo veia m’ha acompanyat tota la vida, i ho farà sempre. Fins després de l’adolescència em generava una gran confusió i sentiment de culpa. No és que arribés a pensar que estava boig, tal com els psicòlegs destaquen que els diuen molts dels pacients amb les meves característiques neuronals, només em generava confusió i culpa. No vaig renunciar mai a pensar el que pensava, perquè sovint les coses m’apareixien, com seria aquest exemple de X, d’una manera tan diàfana, cristal·lina, que m’era impossible renunciar a continuar-les pensant. Eren i són aquella mena de coses que no podies dir perquè m’haurien titllat de sonat, d’arrogant, o d’envejós, i més en un país moralment malalt com aquest, on la dissidència o l’assertivitat són immediatament considerades arrogància, i per tant la hipocresia de la falsa modèstia està ben vista, quan de fet no hi ha res més insofrible i arrogant que la falsa modèstia i que, excloure automàticament l’honesta autoafirmació, implica excloure la possibilitat d’excel·lència, car el judici d’intencions que suposa exigir a l’altre falsa modèstia elimina la possibilitat d’expressar la veritat reveladora que hi pot haver en l’autoafirmació de l’acusat –ni tan sols sospitós– d’arrogància. Per això, aquestes coses que pensava no les deia, i no pas per por de no ser acceptat per la tribu, ja que mai m’han atret les tribus ni he tingut por de la solitud, si més no per aquesta raó. Cap valentia. M’agrada el filet, i la gran majoria de gent em sembla os amb tot de carn residual enganxada. No m’interessa.
Em va costar molts anys, fins a gairebé els quaranta, dir el que pensava, per arrogants que semblessin les afirmacions, quan les considerava encertades. L’explicació és que l’espifiava cada vegada que per inseguretat, per confusió, em repetia a mi mateix que m’havia de treure del cap el que pensava fermament, perquè devia estar equivocat atès que la resta opinaven el contrari. Acabava tenint raó. Diria que sense excepció. No recordo haver-me traït un sol cop sobre qüestions en què el meu convenciment era profund, i haver-me’n acabat felicitant. A certa edat, has tingut temps de contrastar massa fets.
Conec poques persones que davant d’un assumpte que desconeixen siguin capaces de dir que no les saben, no tenen prou coneixement per saber-les o no les han reflexionades. Opten per la xerrameca o bé per fer el silenci per no haver de reconèixer que ignoren l’objecte del debat. Aquesta majoria d’arrogants, més o menys pronunciats, són els guardians de les essències de la falsa modèstia. Són els que et salten ràpid a la jugular per titllar-te d’arrogant quan afirmes una cosa que la resta ni ensumen i els dius a les clares que ni l’ensumen. Són els deshonestos que no s’adonen que, de la mateixa manera que has estat capaç d’autoafirmar-te, ets també capaç de demanar disculpes o de reconèixer quan cal la pròpia ignorància. Sovint, però, val a dir que la inseguretat i l’arrogància que aquesta genera en la gent, són conseqüència del fet cultural més que no pas el producte d’un caràcter arrogant. L’autoafirmació està mal vista, al contrari que la falsa modèstia.
Els aduladors de X no s’adonaven que l’idolatrat no arribaria a ser ningú en el futbol. Tanmateix, l’idolatrat continua sent avui un petit mite local, i curiosament no pas del futbolista que va arribar a ser, perquè no va arribar a res, sinó del futbolista que aleshores gairebé tothom donava per fet que arribaria a ser. Breu: les raons no serveixen de res a la gent, però els fets tampoc. Es regeixen pel desig, pel pensament màgic. Encara avui es parla de l’extraordinari talent futbolístic de X, obviant el fet definitiu que no va passar mai de jugar a tercera divisió. En relació amb aquesta ceguesa, no és per orgull que encara avui és hora que les poques persones de confiança –sort d’això!– a qui en el seu moment vaig deixar anar que X no arribaria enlloc futbolísticament em reconeguin l’encert del pronòstic. Acostumen a callar per orgull, per immaduresa de l’ego, però també sovint per mer oblit, com és el cas. Simplement ni se’n recorden. La màgia del desig encega la raó, però també la memòria.
