Si una cosa hem d’agrair a Pere Aragonès és el cop de puny a la taula de dissabte passat que inevitablement va fer moure el taulell. Era necessari. No sé de què servirà, ni si servirà per a res, però almenys la partida va cobrar vida. Tant és així que és el primer cop en molt de temps que Carles Puigdemont i el seu conglomerat de Junts semblaven tremolar. Per molt que diguin algunes faccions de la plataforma comandada des de Waterloo, els exconvergents no es poden permetre no estar al govern. La quantitat de càrrecs i en conseqüència de sous que depenen de la decisió és enorme i cap partit -excepte Convergència quan va governar el tripartit- ha estat capaç d’evitar la travessia del desert quan s’ha quedat fora de les institucions. El pastís és molt gros i la severitat en què Aragonès va comparèixer fa una setmana va fer que se’l creguessin. I Jordi Sánchez, malgrat haver dit el contrari i de la mà d’Elsa Artadi, es va veure obligat a portar l’amenaça més enllà: «No donarem els vots gratuïtament». I aquí estem. Set dies més tard i un paripé de Jéssica Albiac, que semblava ser la que tenia més ganes de governar, mentre el rellotge de la partida va corrent, de moment, cap a unes noves eleccions o a un acord ERC-Junts. O sigui que estem en el mateix punt que vuitanta dies enrere.