Deglutida la sacsejada electoral de 4 de maig, inflada i desinflada l’escuma de la nit de la gran ofensa als sanitaris –menys aplaudir i més responsabilitat, pensaven mentre veien l’alegre jovenalla sense mascareta ni distància–, estacionades al pàrquing de l’avorriment les negociacions per la investidura catalana, els ulls de l’actualitat política s’han dirigit en convergència cap al clatell de Pablo Iglesias Turrión, sobtadament lliure de la melena que li queia en cascada en la intimitat, i que en la vida pública recollia en forma de cua o, darrerament, de monyo a la manera asiàtica. L’inventor i gran guru de Podem ha passat per l’esquilador i ha fet públiques unes fotografies d’estudiada informalitat domèstica amb el cabell més curt al clatell que al serrell. El súmmum de la formalitat d’alguna dècada, no se quina, però alguna. Què significa? Un acudit gràfic del segle passat –desimboltament heteropatriarcal, com tocava a l’època– mostrava una noia amb el cabell llarg i el text «soltera»; tot seguit, la mateixa noia amb el cabell curt i el rètol «casada». I finalment, amb el cabell esbullat i l’avís «amb fills petits». L’esquilada de Pablo Iglesias també indica un canvi d’estatus, la renúncia al que ha mantingut fins ara, expressat amb una determinada imatge per simbolitzar una actitud i provocar una seducció. Però la dimensió del canvi és més percebuda a Madrid, ciutat taurina on la vida política és plena de metàfores i locucions procedents del noble art de martiritzar braus en públic. I una de les més conegudes és «cortarse la coleta». Els toreros surten al «ruedo» no només amb vestit «de luces» i el barret anomenat «montera», sinó amb una trena de cabell al darrere; antigament era natural, però ja fa molt que és un postís. De vegades, quan un torero deixa la professió, un company li talla la cueta al mig de la plaça amb molt de sentiment. Iglesias, madrileny, s’ha tallat la seva per indicar que es retira de veritat. Però de toreros que hi han tornat els annals en van plens.
