Transcorria l'any 1935 quan la llibreria parisenca Gallimard publicava el llibre De la démocratie en Amérique (De la democràcia a Amèrica). El seu autor, Alexis de Tocqueville, vescomte de Tocqueville, pensador, jurista, polític i historiador, va deixar escrit a la pàgina 126 d’aquesta obra el següent: «Una idea falsa, però clara i precisa, tindrà més poder en el món que una idea verdadera i complexa». El seu autor només havia conegut la màquina d’escriure en estadi suficientment primitiu. Res d’ordinadors i d’internet. Això no obstant, va visionar el futur, que és el nostre present, de les fake news, i amb elles la naturalesa política de l’independentisme català, que recerca sempre l’abaratiment del vot. Vull dir el sufragi emocional i no pas el racional, atesa la regla de tres segons la qual, a més estudis, li correspon més ignorància volguda. Dit en altres paraules, allò que el sociòleg alemany Niklas Luhman, l’any 1991, va afirmar que «la protesta compensa el dèficit manifest de reflexió de la societat moderna», en correspondència amb l’intel·lectual francès però un segle després, i que aquest articulista ho atribueix en gran manera a la falta de lectura i a l’ús exagerat de formats tipus tuit, on és fàcil expressar-hi insults, però gens posar-hi arguments.

L’independentisme no és una ideologia, sinó una religió, vaig dir en aquestes pàgines fa una colla de mesos, però com totes les creences precisa de fe i de credo, afegeixo avui. Em declaro ateu - ho he estat sempre- davant d’aquesta doctrina en virtut de la qual l’any 2015 va obtenir el 47,74% del vot escrutat, l’any 2017, el 47,50%, i enguany el 48,01%, sempre en comicis autonòmics, però que es transforma en majoria absoluta al Parlament degut a la desídia d’aquest per fer una nova llei electoral que afavoreixi la proporcionalitat del vot per damunt de les hectàrees. Una religió, l’independentisme català, que mostra més divisió sacerdotal que unitat de fe, doncs és més poderosa l’estratègia per arribar al cel assenyalat, és a dir, a l'estat propi aliè a Espanya, que no pas la pràctica del contingut evangèlic predicat. Són heretges per ser membres, tots ells, JxCat, ERC i la CUP, del consell d’administració del banc del seu déu que, per més inri, té naturalesa autonòmica i la seva existència es troba a la Constitució espanyola de 1978. Un banc, «la seva» Generalitat de Catalunya, fallit en idees i en ideologies. Un banc crepuscular, literalment en bancarrota, però que en mamella de dàvides arbitràries s’ha tornat, el qual disposa d’una quasi perfecte sintonia amb el robatori, l’afaitar i el pispar. La cúpula eclesial independentista serà alguna cosa avui (o així s’ho creuen), però demà ni per porters de magatzem els voldran. En conseqüència, que no es freguin les mans els teòlegs dels vasos comunicants -societat/política/societat- perquè no hi haurà transvasament d’aigua podrida. El sector econòmic privat de la Catalunya provinciana i carlista pot votar-los per fer-se el merda, però ja té penjat aquell rètol de «no precisem de personal» pel que fa als dirigents independentistes.

En la cursa per fer president o no Pere Aragonès, s’observa que impera el joc de la gallina entre ERC i JxCat, mentre la CUP, una colla d’arreplegats neoanarquistes, bastards de tots aquells que, com deia en Francesc-Marc Àlvaro en altres temps, somiejàvem en fer la revolució mentre anàvem de cap de setmana a l’Empordà o a la Cerdanya, ha portat a terme l’encàrrec habermàtic d’asseure’ls a taula amb el propòsit que el botí a repartir entre tots tres no torni a ser sortejat pel bombo electoral. El joc de la gallina, com bé saben els amables lectors, és una competició entre dos conductors de vehicles que van en direcció contrària a la del seu adversari. El primer que es desvia de la trajectòria de xoc, perd, i és humiliat per comportar-se com un gallina. Es tracta d’una estratègia en la qual cadascuna de les parts retarda fer concessions fins que el final de la cursa suïcida és imminent. La pressió psicològica pot obligar a un competidor a cedir per evitar un resultat altament advers als seus interessos reals. En el supòsit que ens ocupa, no és altre de qui passa per més patriota, encara de que la pàtria els importi mil carretons de bledes als dos antagonistes.  

Així es comporten tant ERC com JxCat. Se’n foten de l’independentisme com a religió, se’n foten dels seus votants i se’n foten de Catalunya sencera. Ben cert, però... i què?, si tots aquells que avui n’estan farts de la desintegració de la unitat independentista els tornaran a votar com a bons feligresos, sigui d’aquí uns mesos o d’aquí a dos anys, al vèncer els préstec atorgat per la CUP als republicans perquè conformin, si poden, un nova màquina escurabutxaques anomenava govern de la Catalunya gloriosa, triomfant, que fa caure espigues d’or i que quan li convé sega cadenes, i bla, bla, bla.

És el sant tornem-hi de sempre. Visca en Nikitahrusxovpuigdemont, amo de Waterloo, que no perdona al candidat republicà haver-li plantat cara i no haver-li besat mai els peus. Que d’això va l’assumpte, creguin-m’ho.