Populisme i tecnocràcia

Què pot substituir la democràcia representativa? Els populistes diuen que l’expressió de la voluntat popular. Els tecnòcrates diuen que l’opinió dels experts. Cap d’aquestes propostes és nova, ja que les pulsions populistes i tecnòcrates existeixen des que va sorgir la democràcia de partits. Populisme i tecnocràcia critiquen els partits clàssics des d’òptiques oposades: el populisme els acusa de no respondre als interessos de la gent. La tecnocràcia critica que estiguin sotmesos al dictat a curt termini de l’opinió pública i que l’interès general és indefugiblement depenent del desenvolupament de la tecnociència.

És un fet que en les darreres dècades la política tradicional de dretes i esquerres està donant pas a les opcions populistes i a la tecnocràcia. La tecnocràcia té la pretensió d’oferir solucions tècniques a problemes socials o polítics. El populisme considera que només cal recollir i canalitzar el més fidelment possible la voluntat popular. Tots dos plantejaments tenen en comú l’objectiu de fer irrellevants, o suprimir en democràcia les institucions d’intermediació, siguin cíviques, polítiques o judicials. Obliden que la praxi política moderna, entre altres coses, consisteix en el diàleg, la contrastació de les interpretacions, la formació autocrítica d’opinions, la presa meditada i informada de decisions i per damunt de tot l’assumpció de responsabilitats per les decisions preses. Aquests elements són considerats pels populistes i tecnòcrates com un laberint d’obstacles que impedeixen fer el que cal fer. En el seu sentit més profund, per tant, tecnocràcia i populisme consideren la política institucionalitzada com un destorb per a la resolució dels problemes de les persones.

La seva actitud bàsica és que no serveixen de res la reflexió i el debat. Preconitzen que del que es tracta és simplement d’arremangar-se i posar-se mans a l’obra: el debat només fa que retardar el bon resultat final. Tant el populisme com la tecnocràcia pressuposen que només hi ha una realitat objectiva i indiscutible i per tant que les prioritats d’acció són aconseguir els obvis objectius predefinits i avaluar els resultats assolits. Per al populisme i la tecnocràcia les opcions alternatives no són més que una socialdemocràcia «hipòcrita», o un liberalisme «cínic» o un ecologisme utòpic. D’altra banda, populisme i tecnocràcia comparteixen algunes característiques. Una és que tots dos assumeixen que hi ha un interès objectiu i comú en la societat i que aquest es pot conèixer fàcilment quan l’interès general s’equipara a la voluntat del poble (populisme) o perquè es descobreix a través de la raó i el procediment científic (tecnocràcia).

Ni populisme ni tecnocràcia estan interessats que els polítics rendeixin comptes davant els ciutadans. El primer assumeix que és la voluntat popular la que dirigeix el comportament dels polítics. En canvi, la tecnocràcia considera que la ciutadania no posseeix el coneixement suficient per avaluar les decisions sobre el que és públic. Tots dos tenen com a objectiu impedir que l’opinió pública es pronunciï envers els programes polítics i les actuacions dels polítics.

En definitiva, populisme i tecnocràcia s’allunyen de la idea de societat com a pluralitat d’interessos en conflicte. Esquiven, així, el principal desafiament de les democràcies representatives: gestionar aquest conflicte i els desacords fonamentals en unes societats cada cop més complexes i sectors amb interessos divergents.

Del que estic convençut a data d’avui és que els populismes i la tecnocràcia no són la manera satisfactòria de resoldre els molts i urgents problemes que tenim. No obstant això, cap política pot en l’actualitat donar l’esquena a les demandes de les persones, ni tampoc es poden prendre decisions polítiques sense considerar les opinions dels experts. El trencaclosques està servit.