A l’entorn del fet religiós: preguntes i respostes

«L’home cerca l’infinit en el finit, i en aquesta recerca hi ha tota la perillositat i tota la bellesa de la vida humana», Raimon Panikkar, filòsof i teòleg català, universalment reconegut (1918-2010 EPD).

Amb aquestes premisses, em permeto constatar que des de sempre l’ésser humà s’ha formulat preguntes sobre l’origen, sentit i destí de la vida, sobre la vida aquí i al més enllà, sobre el bé i el mal, la salut, la malaltia i la mort, el patiment i la felicitat, relacionant les possibles respostes, tant amb els coneixements raonats de cada moment històric com amb la intervenció de forces, sobrenaturals o divines, amb la mediació de xamans, sacerdots o profetes.

Són preguntes comunes d’homes i dones de tots els temps. Tanmateix, les respostes, siguin científiques o religioses, han estat, estan (o han d’estar) immerses als condicionants dels fets culturals i científics de cada moment històric, el que podem anomenar «signes dels temps». Les preguntes i respostes per a viure «aquí i ara», crea adhesions si són les adequades a aquests «signes» o desafeccions si són inadequades.

Tal com he anunciat en el títol, em centraré sobretot en les respostes formulades des del fet religiós, tota vegada que trobo plausible l’afirmació: «La religió és la solució exemplar de tota crisi existencial» (Mircea Eliade, romanès, especialista en mitologia i història de la religió 1907-1986 EPD).

A propòsit de la desafecció que experimenten les institucions religioses, Lluís Duch escriu a Reflexions sobre el futur del cristianisme: «No es tracta pas, en termes generals, de la desactivació de la pregunta religiosa, sinó més aviat de la manca d’incidència de les mediacions eclesiàstiques tradicionals (i de llur discurs) en la configuració d’aquestes mateixes preguntes i de llurs possibles respostes. Dient-ho d’una altra manera: crec que en el nostre temps hi ha un desfasament entre les preguntes religioses i les respostes religioses».

Perdoneu-me tota aquesta introducció per parlar-vos d’un sacerdot catòlic, teòleg suís, mort recentment (06/04/2021), que al meu modest entendre va maldar com a catedràtic de la Universitat de Tubinga i com a pèrit assessor del Concili Vaticà II en donar respostes clares i eficients sobre la vivència cristiana a l’«avui i aquí»: Hans Küng.

Cal dir que, amb la seva mort, el cristianisme perd una de les ments més lúcides i creatives del segle XX i del recent XXI. Tanmateix, com a lliurepensador i crític, va ser incòmode per a la jerarquia eclesiàstica, fins al punt que l’any 1970 li varen retirar la docència com a «teòleg catòlic» pels seus treballs d’investigació sobre la «infal·libilitat del Papa», expressada en el llibre Infal·lible? Una pregunta.

De la seva extensa i intensa obra, més de 30 llibres de temes diversos sobre Déu, religió, ètica, etc., en citaré dos (un d’extens, 764 pàgines, i un de breu, 66 pàgines) que m’han ajudat a reflexionar i posicionar-me sobre la meva volguda identitat cristiana.

El llibre extens, Ser Cristià que pretén respondre a preguntes com: és necessari ser cristià? Per què no senzillament ésser humà de veritat? Per què a més d’ésser humà, ser cristià? Es tracta d’una superestructura o d’una infraestructura? Què és en realitat ser cristià? Què significa ser cristià avui? El llibre breu, que en realitat són els apunts d’una conferència divulgada arreu del món, El que ha de romandre a l’Església, on constata que moltes coses han canviat en el món d’avui i en l’Església també. Per aquesta raó es pregunta: què ha de romandre? Per l’autor, l’essència, l’ànima de l’Església és una persona: Jesucrist mateix. El seu pensament, els seus sentiments, les seves actituds, les seves obres. Tot seguit, examina què significa testimoniar Jesucrist en el món d’avui globalitzat, amb tota la seva problemàtica, complexa i diversa.

Comptant amb la benevolença de l’amable lector, transcriuré com a cloenda, unes píndoles del seu pensament:

«La Veritat en les diferents religions no pot ser diferent, sinó l’única Veritat; a través de totes les contradiccions, hem de cercar el que ens complementa: a través de l’exclusiu, l’inclusiu».

«La força de les conviccions religioses ha d’orientar-se a la superació dels reptes globals de la humanitat, quelcom que només succeirà si les religions deixen de debatre’s amb animositats mútues, d’atiar conflictes i propagar fanatismes i, si contràriament, mediten sobre el que els és comú. Si això arriba, la força de les religions fluirà en bé de tota la humanitat».

«No hi haurà pau entre els pobles d’aquest món si no hi ha pau entre les religions del món».

«Tota l’experiència històrica demostra el següent: la nostra terra no pot ser canviada tret que, en un futur no molt llunyà, es produeixi una alteració en la consciència dels individus».

«La humanitat d’avui compta amb suficients recursos econòmics, culturals i espirituals per introduir un ordre mundial millor».

«No hi haurà supervivència de la pau i la justícia en el nostre món global sense un nou paradigma de les relacions internacionals fundades en estàndards ètics globals».

Per reflexionar-hi!