En el darrer article, en referència al passat febrer, quan es demanava novament a les Corts la possibilitat de fer un referèndum a Catalunya, vaig escriure que s’havia intentat una vintena de vegades abans. Comptabilitzem-les i demostrem que em vaig quedar curt.

1a. El 1989, deu anys després de l’aprovació de l’Estatut català, Àngel Colom (ERC) va defensar al Parlament una «Proposició no de Llei sobre el Dret d’Autodeterminació de la Nació Catalana»; aconseguí aprovar-la el 12-XII sense que des de la metròpoli, que aquest cronista sàpiga, fos recorreguda. 2a. El 5-II-1997 Pilar Rahola (ERC) portava a les Corts una Proposición no de Ley relativa a la modificación de la Constitución española para reconocer, respetar y ejercer, si fuera el caso, el libre ejercicio democrático del derecho a la autodeterminación de las diversas nacionalidades españolas; no demanava cap secessió, ans s’instava el Govern a iniciar un procediment legal previst en l’article X de la Constitució Espanyola (CE): la seva reforma. No es va arribar ni a debatre. 3a. El 24-IV-2001, Joan Puigcercós (ERC) presentava la Proposición de Ley de transferencia a la Generalidad de Cataluña de las competencias en materia de autorización para la convocatoria de referéndum. (Orgánica). Fou rebutjada el 12-II-2002 sense cap debat. 4a. El 18-II-2002, el Parlament de Catalunya presentava la Proposición de Ley Orgánica, por vía del artículo 150.2 de la Constitución, de transferencia a la Generalidad de Cataluña de las competencias en materia de autorización para la convocatoria de referéndum. Es traslladà a la legislatura següent (la VIIIa) el 2-IV-2004 i fou rebutjada el 7-II-2006. 5a. El 30-VI-2004, ERC presentà la Proposición de Ley de Transferencia a las Comunidades Autónomas, por la vía del artículo 150.2 de la Constitución, de las competencias en materia de autorización para la convocatoria de referéndum; fou rebutjada el 27-III-2007. 6a. El 17-X-2006, es presentà la Proposición de Ley Orgánica de transferencia a la Generalitat de Cataluña de las facultades de ejecución de la legislación del Estado para la autorización de la convocatoria de consultas populares por vía de referéndum (122/000211); no s’arribà a debatre per dissolució de la cambra. 6a. El 2012, ERC, BNG, Amaiur i UU-ICV presentaren una proposició de llei per autoritzar la convocatòria de referèndums consultius. Fou rebutjada el 24-VII-2012 amb els vots en contra de PP, UPyD, UPN i el Fòrum Asturià. 7a. El mateix any, el 14-IX-12, el Grup Mixt (ERC) entrà la Proposición no de Ley sobre la transferencia a la Generalitat de Cataluña de las facultades de ejecución de la legislación del Estado para la autorización de la convocatoria de consultas populares por vía de referéndum (162/000428). El Congrés la rebutjà el 9-X-12 amb els vots de PP, PSOE (!), UPyD, FAC i UPN. 8a, 9a i 10a: En les sessions de control a Rajoy del 2012 i 2013 se li pregunta diversos cops sobre el dret a decidir. Alfred Bosch ho intentà infructuosament el 31-X-12 i el 2-VII-13. També Ester Capella en una sessió de control al Senat (10-VI-13).

En van deu. Seguim. 11a. El 7-II-2013, Alfred Bosch, Joan Tardà i Teresa Jordà (ERC-RCat-CatSí) entraren la Proposición de Ley para permitir el Derecho de Autodeterminación de los Pueblos. La Mesa del Congrés no la va admetre a tràmit. 12a. Tampoc no va admetre la Proposició presentada el 12-II-13 per ERC, BNG i Amaiur sobre el dret a l’autodeterminació dels pobles. 13a,14a i 15a. Aquell 2013, CiU, ERC i ICV-IU van impulsar per separat tres propostes de resolució per demanar –amb diferents accents– la celebració d’una consulta. Totes tres van ser rebutjades en el ple del 21-II-13. 16a. Aquell mateix dia el Congrés va donar un quart «no» a una proposició d’Amaiur que demanava a l’Estat respectar la convocatòria de referèndums per part de les comunitats autònomes. 17a. Inadmesa la Proposición no de Ley sobre medidas para permitir el Derecho de Autodeterminación de los Pueblos, s’articulà com a proposició no de llei el 29-IV-13 a instàncies del grup mixt (ERC); el ple la rebutjà el 8-X-2013. 18a. L’estiu d’aquell 2013 el president Mas demanà la possibilitat d’una consulta formal a Rajoy; el setembre del 2013 Mariano Rajoy va respondre demanant respecte al «marc jurídic espanyol», com si la CE no hi tingués els articles 149.23 i 150.2. La més sonada va ser la 19a del 2014; fou la Proposición de Ley Orgánica de delegación en la Generalitat de Cataluña de la competencia para autorizar, convocar y celebrar un referéndum sobre el futuro político de Cataluña. Tenia un article únic i el 8-IV la van defensar a Madrid, en representació del Parlament català, M. Rovira, J. Turull i J. Herrera. Van sortir amb un cop de porta als nassos amb 299 vots en contra. La 20a va ser per convocar la consulta del 9-N del 2014,en la jornada del procés participatiu (vistes les prohibicions d’organitzar cap consulta). Hi havia dues preguntes: «Vol que Catalunya esdevingui un Estat?» i «En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?». 1.800.000 catalans votaren en urnes de cartró (al final serien 2,3 milions, perquè les urnes seguiren obertes durant uns dies). El mateix vespre la senyora Sánchez Camacho, del PP, anunciava que la Fiscalia es querellaria contra Mas. Van rebre ell i altres consellers. Hi va haver tensions entre togats. Eduardo Torres-Dulce, fiscal general de l’Estat, dimitiria per ingerències polítiques. Un home dreturer!

En van una vintena i n’hi ha hagut més. En la reunió Puigdemont-Rajoy el 20-IV-2016, la premsa va esbombar que li portava 46 peticions per incompliments de l’Estat envers Catalunya (ja tramitades per Mas), la primera de les quals era la celebració d’un referèndum que el Govern descartà de bones a primeres. A manca d’acord, hi va haver referèndum unilateral l’1-10-17, que es va voler impedir per la força. Hi van participar 2.362.424 ciutadans; s’hi obtingué un 90,9% de vots favorables, un 7,8% de desfavorables i 2,1% de blancs. Promesa de diàleg incomplerta, DUI, 155 i repressió judicial. Pels mateixos fets se sentencià de manera diferent al Tribunal Suprem, a l’Audiència dita Nacional (que absolgué Trapero) i al TSJC. Uf!

Les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez l’any 2018 foren el darrer escenari en què el PDC i ERC reclamaren una porta oberta a un referèndum tot explorant una majoria alternativa amb Podem. Va ser rebutjada taxativament pel PSOE, que només deixà com a espirall una hipotètica taula de diàleg, on s’havien de reunir cada mes. No van complir ni això, els socialistes. I el senyor Illa esperava ser investit president de Catalunya? Abans de constituir-se el nou Govern català, Rufián ho va tornar a intentar amb contundent negativa el passat 18-II.

Qui serà es capaç de posar el Govern de la metròpoli a rega perquè sigui capaç d’interpretar la partitura que cal.

El PNB ja ha avisat: la paciència no és infinita.