A les tertúlies de la Villa y Corte, les converses giren entorn de l’espectacular triomf d’Isabel Natividad Díaz Ayuso (IDA) en les eleccions autonòmiques del 4 de maig.

Els comentaristes de dretes, i també alguns emboscats progressistes, es freguen les mans per la desfeta del PSOE en ciutats, pobles i vilatges. Estan exultants d’haver guanyat en barris populars que eren bastions de les forces d’esquerra.

S’atribueix l’èxit a una candidata maleducada i replicaire que hauria sintonitzat amb els anhels dels madrilenys en un combat contra un Govern centralista, autoritari i opressiu.

També la cúpula del PP, amb algunes reticències, enalteix la seva oposició sistemàtica a les directrius generals consensuades per afrontar la pandèmia. I aplaudeix l’obstinació suïcida de tenir la màniga ampla amb bars i restaurants sense avaluar el cost en vides humanes en permetre l’activitat econòmica i desentendre’s de preservar la salut.

Així, la senyora Díaz Ayuso representa un populisme a la madrilenya que ha recollit el sentiment d’abandonament de sectors populars i de classe mitjana que pateixen els efectes devastadors de l’austeritat i la creixent desigualtat social.

De fet, la presidenta s’ha forjat la imatge de castiza associada a una chulapa del districte de Chamberí. Amb la barreja de megalomania cultural i de costums menestrals ha florit la chulería d’un Madrid que és el centre del món on la gent pot fer «el que els doni la gana».

Il·lustratiu era el cartell de la campanya electoral amb la foto de la candidata al costat de la paraula Libertad en lletres majúscules i al dessota l’etiqueta #YoConAyuso. Res més.

Vet aquí l’esquer d’un eslògan buit de significat al servei d’una imatgeria mediàtica per defensar un liberalisme salvatge que afavoreix uns pocs i perjudica la majoria.

En el retrat hi apareix una nena entremaliada amb jaqueta de cuiro negra i samarreta blanca. La mirada de glaç, els ulls enfonsats, els pòmuls sortits i el somriure forçat recorden la cançó de Pau Riba, de l’any 1968, Noia de porcellana.

Díaz Ayuso s’hi pot emmirallar. Els quatre primers versos exhalen una sensació de buidor: «Noia de porcellana / buscava una ànima dintre teu / i això era com buscar / papallones blanques damunt la neu». La penúltima estrofa és descriptiva: «Noia de porcellana / tens la mirada ben transparent / la pell de cel·lofana i / la carn translúcida i repel·lent». La cançó acaba amb un retret: «Noia de porcellana / què vols que et donin no donant res / ets freda i inhumana / et preocupes de cinc a set».

Un poema dels anys seixanta, dècada prodigiosa de la lluita per la llibertat, que és una escopinada per a qui confon un símbol amb anar de tapes o de canyes (de cervesa).