Al llarg d’aquests últims dies s’han accentuat les pressions a l’entorn de les forces independentistes –fins i tot la CUP ha fet de mitjancera– per tal que se signi un pacte de govern ja sigui amb ERC en solitari o bé amb una coalició de govern. L’acord sembla imminent al llarg de les properes hores.

És evident que hi ha nervis en molts alts càrrecs de la Generalitat que veuen perillar el sou si JxCat resta a l’oposició. Aquesta circumstància ha fet variar el rumb dels d’en Puigdemont, que a les darreres hores no veien clar això de cedir quatre diputats per tal d’establir una majoria minoritària al Parlament de Catalunya. La colla dels d’Amer necessiten com el pa que mengen ser al consell executiu.

Pere Aragonès sembla disposat a cremar els seus cartutxos tot demanant el suport dels encara actuals socis. Però ja se sap que tant l’ANC com Òmnium jugaran un paper fonamental fins a la data final. Per cert, ja han amenaçat de retirar-los el suport si no hi ha pacte.

L’Assemblea vol remenar l’olla com sempre, per la qual cosa potser seria el moment oportú perquè es presentessin a unes eleccions i així els ciutadans sabrien el número de vots que de veritat tenen. Però això de voler continuar influint, sense conèixer la seva força, sembla massa agosarat.

Ara veurem què passa. No hi ha res decidit encara, però sense un acord serà obligat anar a unes altres eleccions que segons les enquestes del proppassat cap de setmana no afavoririen JxCat, atès que el Partit Demòcrata no renunciarà a presentar-se en solitari. Però això fa por als interessats.

L’actual vicepresident en funcions no vol ni sentir a parlar del PSC i sense una abstenció socialista resta en mans de Borràs, Artadi, Canadell i els seus hooligans. Pot trigar més o menys, però hom té la impressió que al final no tindrien més remei que asseure’s a dialogar per tal de cercar una sortida a l’actual atzucac si en els propers dies no hi ha fumata blanca.

Fins i tot si al final ERC i JxCat pacten, no sembla que la legislatura pugui anar massa enllà. Diversos personatges s’han dedicat a trencar ponts, desconfiant els uns dels altres i insultant-se a les xarxes socials. Amb aquest panorama difícilment es podrà governar conjuntament. I més quan ERC és la primera vegada que pot assolir la presidència. En altres ocasions els republicans no han dubtat a votar les investidures de Mas, Puigdemont o Torra. I aquesta reciprocitat ara s’ha trencat.

La llàstima de tot plegat és que per aconseguir un pacte no es parla d’allò que preocupa la gent, sinó que es discuteixen càrrecs, conselleries, qui controlarà TV3 o quin paper jugarà aquest organisme bolivarià fundat per Carles Puigdemont que es diu Consell de la República.

La política hauria de servir per a establir ponts de diàleg. Seria convenient que formacions diferents fossis capaces de pactar un full de ruta que abordés qüestions tan bàsiques com la sanitària, que necessita el suport de tothom o la greu crisi econòmica que pateix el país i que ha provocat uns índexs d’atur alarmants, la sortida de Catalunya de milers d’empreses o la gran preocupació de restauradors, comerciants, hotelers o autònoms que lluiten desesperadament per a salvar negocis envoltats d’un mar d’incerteses. Aquestes haurien de ser les prioritats i no poden restar-ne al marge les principals forces polítiques. La resta de temes davant d’aquestes greus problemàtiques representa un autèntic joc d’encenalls. Ja n’hi ha prou de jugar a cuit i a amagar. Això no és un joc de mainada.