La primera discoteca en la història d’Espanya va ser Keeper El Escorial, establiment que es va presentar com a tal el 1969, en ple franquisme. Al llarg dels anys, els locals de ciutats com Chicago, Detroit, Nova York, Manchester, Londres o Berlín han destacat per la seva capacitat d’innovar i han originat escenes creatives enormement influents. L’atracció d’altres indrets, com Eivissa o Las Vegas, ha estat equiparable a la dels parcs temàtics. I els temples per als amants del luxe desaforat s’han aixecat a llocs com Dubai, Singapur, Hong Kong o Miami. Abans de la pandèmia del coronavirus, tot s’hi valia, en aquests clubs, mentre incités al moviment: electrònica, pop, reggaeton, trap… No hi havia megalòpoli o capital de comarca que no se sentís legítimament orgullosa dels seus clubs. Perquè l’especialització, sense complexos, ha estat màxima en aquesta activitat: pel tipus de música, pels horaris, per l’edat de l’audiència… Per exemple, les discos light o matinées, per als menors d’edat, s’han organitzat tradicionalment als mateixos espais que han obert per als adults, però entre la tarda i la mitjanit, i suposadament sense alcohol. Per tant, si els adolescents tenen sessions específiques, per què no haurien de tenir-les, en les millors condicions possibles, la resta de públics?
