A la judicialització de la política en diuen ara lawfare o guerra jurídica. Ningú escapa als seus estralls, perquè el dret usat com a arma llancívola s’estén ja pels cinc continents. A Iberoamèrica, està sent una eina bastant emprada en la seva versió de justícia amb formal aparença de legalitat i tosca orientació ideològica en un sentit o el contrari. Més al nord, l’últim inquilí de la Casa Blanca es va embarcar no fa tant en una ardorosa batalla legal sobre l’escrutini electoral, col·locant en els telenotícies uns litigis que haurien de cursar per la serena i discreta llera de tot procés. A Espanya, una sentència després matisada per un tribunal superior servia també com a desencadenant d’una moció de censura per desallotjar l’anterior executiu.
En aquests casos, cada vegada més freqüents, hi solen coincidir diferents factors però un idèntic objectiu denigrant de la reputació de l’oponent i dels que li donen suport. L’abús de les accions judicials, amb independència del seu major o menor grau de prosperabilitat, es combina amb l’artera manipulació ciutadana a través dels nous canals d’informació, monopolitzant per complet la vida pública i generant per aquesta via gran descontentament social. Com em va comentar una personalitat que va abandonar les seves responsabilitats precisament fastiguejat d’aquestes maniobres, demanar avui a un dirigent sempre compensa el que el promou, perquè tot i l’absolució hi ha gent que segueix pensant que l’acusat «alguna cosa haurà fet», en desconèixer la pel·lícula sencera.
En determinats països, a més, cal afegir a aquesta pena de banqueta la indissimulada submissió dels jutges al Govern de torn, cosa que es tradueix en habituals investigacions criminals amb inequívoca intencionalitat tot i la innocència dels afectats, incloent detencions o ingressos a la presó televisats en directe en horaris de màxima audiència.
Quan això passa, pateixen de la mateixa manera la política i el dret. Aquella, per allunyar-se del que li és propi, que és el contrast d’idees sobre les necessitats d’una societat i les corresponents receptes per a la seva solució o millora, i aquest per derivar cap a fosques finalitats que nul·la relació guarden amb l’obtenció de respostes conformes a l’ordenament respecte de comportaments que haurien de merèixer algun retret.
Que s’instrueixin causes contra representants públics per conductes veritablement il·legals i acreditades no té res a veure amb això que comento. Al que em refereixo és a la retorçada estratègia consistent en l’assetjament i enderrocament del contrincant mitjançant permanents actuacions judicials sabent de la seva falta de consistència, en les quals el que menys importa és l’aplicació de la llei, i el que més, deteriorar la imatge de l’adversari davant l’electorat. D’aquesta finalitat justificadora de mitjans no n’estan lliures en l’actualitat ni líders mundials ni locals, perquè està present en la pràctica diària de qualsevol lloc.
Hi ha qui fins i tot situa les modernes tendències legislatives sobre l’anomenada justícia universal en l’epicentre mateix d’aquest lawfare a escala global. I pot ser que tinguin raó, perquè mentre se succeeixen les iniciatives de processaments a mandataris de certes nacions, normalment democràtiques, aquestes mai semblen arribar als règims totalitaris de diferent ideologia. Rares vegades transcendeixen les diligències d’extradició dirigides a sàtrapes d’assenyalades dictadures, que continuen campant al seu aire sense resultar fiscalitzats per aquests flamants –i sectaris– justiciers universals.
Quan la política entra al temple de la justícia, aquesta surt per la finestra, va sentenciar fa segle i mig un dels clàssics del dret italià, Francesco Carrara. Així seguim tant de temps després, sense saber reaccionar davant un mal que avança imparable per les democràcies contemporànies, erosionant-les progressivament.
