Però anem fent. Entre notícies encoratjadores per part de les instàncies judicials (espanyoles, europees i internacionals) i baralles tan incomprensibles com (aparentment) irracionals entre independentistes de tots colors, sembla que la independència de Catalunya s’acosta a poc a poc. No tinc ni idea de com estan anant les negociacions de cara a la formació d’un Govern entre ERC i Junts + la CUP, però és obvi que la imatge que estan donant està posant molt nerviosa cada cop més gent –sobretot gent que realment pateix pel futur del «seu» país, que molts voldríem veure independent més d’hora que no pas tard. Ara bé, cal preguntar-se si l’obra de teatre que estem presenciant, i que pot semblar un vodevil, no és pas un espectacle perfectament orquestrat, en què els actors apareixen sobre l’escenari a improvisar, sense llibret, ni guió, ni idea del paper que venen a interpretar. I és que no hi ha cap regla, cap instrucció, cap llibre blanc que explica com assolir la independència de tot un país.

Veiem, per exemple, l’últim membre de la comunitat internacional que va declarar –unilateralment– la seva independència l’any 2008: Kosovo. El 1999, quan ja semblava que havien posat «la directa» cap al nou estat, les principals forces independentistes del país (l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo, la Lliga Democràtica de Kosovo i el Moviment Democràtic Albanès) van posar de manifest les seves divisions i baralles internes, just quan més falta els feia la unitat. Tot i així, avui és reconegut per 22 dels 27 estats membres de la UE i per 113 dels 193 membres de les Nacions Unides, i n’hi ha només 15 que s’han posicionat explícitament en contra.

Un altre exemple que el camí cap a la independència sembla inassolible sense divisions internes ens l’han donat fa ben pocs dies els escocesos. La baralla que van lliurar-se l’actual líder de l’SNP (Partit Nacionalista Escocès), Nicola Sturgeon, i el seu antecessor, Alex Salmond, fou èpica, tot i que l’ha guanyat la «nova» dama de ferro (encara) britànica.

Per tant, no cal desesperar-se. El camí cap a la independència no és un camí de roses, ni una fita a l’abast de tothom. Mai dos països han assolit la independència de la mateixa manera, ni amb els mateixos mitjans. I tots -almenys tots els que he pogut analitzar aquestes dies- ho han fet amb divisions internes més o menys greus en el bàndol secessionista. Crec que, a Catalunya, encara queden moltes pàgines per escriure al llibre de «Com assolir la Independència i no deixar-hi la Pell», però malgrat tots els problemes i inconvenients i fins i tot malgrat pugui semblar que els nostres polítics es volen repartir el país abans d’haver-lo assolit, estic convençut que anem per bon camí.