El senyor Pere Ferrer, director general dels Mossos (DGM), es mostra decebut davant els micròfons de RAC1 pel comportament de la gent que sortí a celebrar la fi del toc de queda. «És intolerable, irresponsable i insolidari». Sempre m’ha despertat curiositat la figura d’un director general d’un departament o d’una conselleria. És la mà dreta del conseller, o potser l’esquerra? En el cas del DGM, quines serien les seves funcions? Quina és la topografia de la taula on treballa? Del seu despatx, volia dir.
En un sistema jerarquitzat, com és el dels Mossos, es produeix un fenomen que per més conegut que sigui no deixa mai indiferent. En el cas dels Mossos, si a la feina falta per un refredat un agent de seguretat ciutadana, o de la Brimo o de la policia científica, l’absència es farà notar i a corre cuita es buscarà un substitut. Però si comencem a pujar els graons de la jerarquia la funció es difumina per una boirina d’aleatorietat. Si un dia no acudeixen al seu despatx el DGM Ferrer, el major Trapero o el mateix conseller Sàmper, se’n ressentirà la feina del cos? Es buscarà un substitut perquè faci les funcions de DGM, de major o de conseller per uns pocs dies? L’existència dels alts càrrecs en el departament és un holograma en virtut de dues particularitats inextricables a la seva persona. La ubiqüitat o estar permanentment presents en tots els racons del negociat, i la deliqüescència o la capacitat de dissoldre’s en l’aire que respiren els subordinats. Així les coses, l’absència física passarà desapercebuda davant el pes específic de la presència metafísica.
Feta la digressió sobre l’ambigüitat de la jerarquia, no es pot negar que en la disbauxa per celebrar la fi de l’estat d’alarma hi havia molt de cap verd, molt taujà que no els aniria malament una visita guiada per una UCI per comprovar que la COVID és tan real i letal com l’escassa intel·ligència dels negacionistes, que la COVID no fa distincions ni de sexe ni d’edat, i testimoniar els estralls que provoca en el cos dels infectats, el patiment de les famílies i la bona feina dels sanitaris. Però des de quan una gernació és assenyada? Algú ha estat capaç de detectar vida intel·ligent en una processó, en una manifestació multitudinària, en un estadi o en una cursa de braus?
Una altra lectura del cafarnaüm és veure-la com un esquitx de revolta després de les severes restriccions. No d’unes restriccions obligades i necessàries, sinó de restriccions capritxoses i capcioses. Un tastar la nit després d’escoltar epidemiòlegs amb vocació de meteoròlegs, sanitaris apocalíptics, secretaris rondinaires, consellers de broma i un MHP ploramiques. En un article anterior em referia com a autèntica canallada a algunes mesures del confinament. Ara hi afegeixo: amb ribets de sadisme. Com retolar una policia desbocada a la captura com mai s’havia vist de gent atemorida que deambulaven sols pel carrer, quan precisament l’aire lliure és el lloc més segur per evitar contagiar i ser contagiat. Com qualificar que es pogués passejar la mascota i no el propi fill!
Reconeixerà el DGM del cos que no calia la vaga de zel per reivindicar-se, que amb els controls de les aglomeracions en llocs tancats ja era suficient, que identificar ciutadans arbitràriament és un abús d’autoritat, que només eren uns comparses o el braç armat –en sentit figurat: comprensió lectora!– de l’autoritat superior? Per descomptat que el senyor DGM és lliure de dir el que cregui que ha de dir, però després del que hem vist dubto que tingui l’auctoritas per repartir certificats de bona conducta i renyar la gent que no es comporta com ell voldria.
