Ni el Banc Central Europeu, ni el Banc d’Espanya, ni el Govern d’Espanya –inclosa la seva part menys socialcomunista– ni jo estem d’acord amb les remuneracions que s’atorguen –legalment– als alts executius dels grans bancs espanyols. Estic perplex perquè no acostumem a coincidir. En canvi, José Ignacio Goirigolzarri, president de Caixa Bank, està d’acord a passar de cobrar 750.000 euros a gairebé dos milions. Exactament 1,9 milions, dels quals 1,65 milions d’euros són fixos i després n’hi ha uns 200.000 de variables i un paquet d’accions.

Podem comprendre que a Goirigolzarri li sembli bé la retribució que ell mateix s’ha fixat. Per coherència. Els objectius s’imposen per complir-los si es pot, i ell pot. També podem empatitzar. Qui no vol guanyar dues vegades i mitja més d’un sol salt? Jo vull. No em passarà. Ni a vostè, i no vull ficar-me on no em demanen.

Amb la pujada de sou hi va l’acomiadament de 8.300 llocs de treball. Estava parlat amb la vicepresidenta Nadia Calviño que hi hagués un ajust de costos i un aixecament de les restriccions als salaris de la cúpula.

L’ajust de costos només repercuteix en els treballadors, ja que a la cúpula augmenta. Potser cobrin més per acomiadar empleats, que deu ser un mal tràngol. Si fos així, podríem assignar un valor a aquest mal tràngol si dividim el 1.350.000 euros que Goirigolzarri guanyarà de més entre els 8.300 treballadors menys que tindrà el banc.

El que surt és que Goirigolzarri, el de l’estrany somriure il·luminat a la junta d’accionistes, s’emporta 166 euros per acomiadat. Moderat, convindrà. De mica en mica...

L’oposició del govern no va impedir en absolut que la pujada de salari tirés endavant, de manera que va quedar en postureig, però el sector bancari parla de la «temuda ingerència política», que s’exerceix –encara sense èxit– a través del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària en el qual l’Estat va posar 6.750 milions d’euros perquè els bancs no anessin desordenadament a la merda.