Un dels significats del mot fantasma es refereix a la persona que simula una aparença falsa, un posat o capteniment per espantar o enlluernar els altres fonamentats en l’atribució d’uns mèrits o d’una importància irreal. Gent que conta sopars de duro o que té molta terra a l’Havana, com es deia abans.

La paraula fantasma, mot molt sentit en les converses, també llegida a la xarxa, més que en els textos literaris, s’empra per definir determinats individus que s’adjudiquen, com grans triomfadors, una gran quantitat de medalles, com el goig d’estar envoltat d’amistats famoses; ens expliquen viatges mai realitzats, situacions viscudes rellevants absolutament imaginàries i si hom no el coneix t’empetiteix, et sents un xitxarel·lo, que s’hauria de penedir o d’avergonyir pel fet d’haver nascut i per haver passat tants anys sense conèixer el fantasma i admirar-lo devotament.

Els bons fantasmes gallegen ostentosament i odiosament quan expliquen les seves proeses, es vanaglorien d’haver-se conegut tan eixerits i que la gent sigui tan cauta i enze. Com el Don Juan de José Zorilla: «Por donde quiera que fuí/la razón atropellé/la virtud escarnecí/a la justicia burlé/y a las mujeres vendí. Yo a las cabañas bajé, yo a los palacios subí/yo los claustros escalé y en todas partes dejé memoria amarga de mí».

«Quan els déus volen desempallegar-se de l’heroi el fan vanitós», van escriure els grecs clàssics. Res més antipàtic que la persona vanitosa i quan els déus olímpics observaven que l’heroi pretensiós els ombrejava, discutia els seus trons en el teatre de l’adulació popular, simplement el convertien en un ésser vanitós sabent que seria odiat per la multitud.

Els contes infantils estan poblats de fantasmes o figures mítiques com llops cruels, bruixes depravades, mags dolents quasi sempre terrorífics per atemorir els infants i fer-los creure.

També el cinema ens ha regalat històries de fantasmes, algunes en clau humorística, Agárrame esos fantasmas, El barco fantasma de Stan Laurel i Oliver Hardy i altres d’aventures, Cazafantasmas, també poètiques i de suspens com Los otros d’Alejandro Almenábar i El sexto sentido, altres esgarrifoses i extremadament paoroses com Posesión satánica, El resplandor de Stanley Kubrick, El orfanato, Hamlet de Laurence Oliver, El exorcista de William Friedkin, etc.

A Madrid estan jutjant el famós Nicolás, conegut com «el pequeño Nicolás», que com a defensa de les seves gestes ha declarat que tampoc és culpable que el narcisisme s’apropiés de la seva ànima inexperta, que si ho hagués sabut no l’hauria deixat entrar.

Inherent a l’ànima del fantasma real, no el de ficció, hi ha la mentida, la teatralitat fal·laç, la representació grotesca de la seva vida explicada grandiloqüentment per ell mateix. De petit escoltava en veu dels pares la psicologia de les persones que cerquen desesperadament la notorietat, ser admirats, tenir bona fama, que els portava a cometre accions ridícules per fer-se notar.

On més abundaven els fantasmes abans era entre els nou-rics, els artistes, els professors d’universitat i els homes de negocis, ara poblen sobretot el que s’anomena la classe política.

He conegut tres fantasmes. El pintor que va exposar al Cau del Llop. L’Albert, que regentava el local de nit, em va dir que exposaria un pintor que donava classes a l’institut de Llagostera. Li vaig assegurar que a Llagostera no hi havia cap institut. Ja el coneixeràs. Al cap de tres dies vaig anar a sopar al Cau del Llop i allà hi havia el pintor. Així que treballes a l’institut de Llagostera? Sí, i la meva dona a l’institut de la Bisbal, on jo fa anys donava classes de Filosofia.

En aquest centre sols hi havia una professora de dibuix, la Irene, una noia soltera amb la qual havíem sopat la setmana anterior. Doncs la meva dona treballa a liInstitut de la Bisbal i jo al de Llagostera –va tornar-me a repetir, i ho expressava amb tanta convicció i passió que em va fer dubtar si jo realment feia classes a l’institut de la Bisbal i em vaig preguntar on treballava jo. Li vaig plantar cara i finalment va reconèixer que la seva dona donava classes particulars a algun alumne de l’institut i ell a Llagostera entretenia, pagat per l’Ajuntament, uns jubilats i unes senyores que volien aprendre a pintar.

Un altre fantasma em va assegurar que mantenia una bona relació d’amistat amb en Josep Bosch i Puy, en Piculives. Dels tres fantasmes coneguts, el més grotesc, el més delirant. Un servidor havia presentat una exposició de pintures de dos artistes que van tenir la deferència de convidar-me a sopar. Unes 12 persones entaulades. Un pintor em presentà un amic, un xerraire compulsiu, que em comentà la seva amistat amb artistes de les comarques gironines i de Barcelona. Va citar l’escultor, en Piculives. Em va sorprendre. Li vaig preguntar si feia temps que no el veia. Dos mesos. En Piculives feia més de tres anys que havia mort.

El tercer es va atribuir el paper de protagonista d’una conversa amb algun contingut imaginari, que jo havia publicat en un article sobre el tarannà de la gent del Baix Empordà. Va emprar les meves paraules i em recomanà que parlés amb un senyor que diàriament es reunia amb amics per discutir de política, però no es tocava el tema dones, ni el futbol, perquè el grup es trencaria.

Ànims i que tinguem sort!