Catalunya és el futbol femení. Hem perdut la guerra, hem perdut el Govern, hem perdut la Champions, hem perdut la Lliga i ara ens queden aquestes noies per continuar creient que som els millors. Catalunya és el futbol femení. Del fabulós «el món ens mira», hem passat al no menys extraordinari «el que no té visibilitat, no es veu».

Arriba la Catalunya naïf. És veritat que Catalunya sempre ha estat naïf en la seva formulació política, és veritat que un país que triga 300 anys a aconseguir el que se suposa que vol és segur que no ho ha volgut prou, però també ho és que ara hem tocat fons, que les idees exigents i les categories fortes s’han esvaït totes, que el Barça ha col·lapsat, que els restaurants d’El Bulli han tancat i que ens hem quedat sense res important a dir. Ens hem quedat, de fet, sense res important. Per això el futbol femení va ser l’altre dia un èxit d’audiència, i TV3 i Catalunya Ràdio en parlaren com si fos la final de la Champions de veritat, en un degradant espectacle de pretensió i de falsejament de realitat. Crèiem que érem millors que Espanya, crèiem que Europa ens necessitava i que érem els ulls del món. I ara resulta que ens hem quedat jugant a futbol amb unes noies, i celebrant els seus d’altra banda fantàstics èxits com si ens haguessin donat la independència. Som una colla de pòtols. El seguidisme és atroç, la vulgaritat és infinita. Carles d’Anglaterra li digué a Camila, en una carta de quan encara eren amants: «M’agradaria ser el teu tàmpax», en una de les declaracions d’amor més intenses, embrutades i boniques que he llegit mai. Catalunya és avui un tàmpax, però no sabem de qui.

S’acosten temps d’això: de simulacres, de categories toves, de segona divisió. S’acosten temps, de fet ja hi som, de realitats paral·leles, de gestes de pa sucat amb oli, de luxes de fireta. Triomfarà el que és flonjo, el que és absurd, el que no ens comprometi. El balneari. L’haver viscut de tant morir. L’estiu tot fet de boles d’aigua. Futbol femení, paternalisme disfressat d’igualtat, igualtat que insulta la llibertat, la llibertat malbaratada pel sexe, el sexe malbaratat pel gènere, i el gènere humiliat per la seva propaganda acomplexada, captiva, que encara fa més ridícula la seva pobra posició al món. La Catalunya naïf, la Catalunya que s’enroca en l’error en lloc d’admetre que aquest no és el seu paradigma. Després de Puigdemont, futbol femení. Després de Junqueras, Pere Aragonès, que també és futbol femení. Aquest govern d’oportunistes i de bastaixos. Aquest mar sense aigua. Aquest donar-se tanta importància en nom d’un prestigi que els anys han desfet i no hi ha res a fer.

Elsa Artadi ha dit que no serà al Govern. Per què hi hauria de ser? Tampoc no va voler ser la presidenta de la Generalitat quan Puigdemont li ho va proposar, abans que a Quim Torra. Com la CUP, Artadi no té cap denúncia o querella en contra per l’1 d’octubre. Per què l’hauria de tenir? Què va fer? Quina fou la seva heroïcitat? Elsa Artadi també és futbol femení, com ho és Jaume Clotet, el seu cap de premsa, que aviat celebrarà els 25 anys de viure de l’erari públic sense fer absolutament res. Ha cobrat del doctor Carretero, de Joan Puigcercós, de Joan Ridao, de Quico Homs, d’Artur Mas, de Puigdemont, de Quim Torra i ara d’Elsa Artadi. Vint-i cinc anys! Quin bocí! Jaume Clotet és futbol femení. Tot ben poc important. Tot ben car. Tot venut com a mans besades, com el vi. No ens tornarà a sortir barata la vida amb gust de tarongí.

Hem arribat fins aquí. Hi ha unes noies que xuten. Després d’haver perdut tot el que ens importava, hem anat a buscar al pou de la irrellevància alguns cosa que no li importés ben bé a ningú per poder-nos inventar una nova heroïcitat de paper d’estrassa. Ens esperen uns anys de rols secundaris, de dieta d’intensitats, de tocar fons amb els sentiments que hem perdut i que encara no hem estat capaços ni d’identificar. Soc pare d’una nena de nou anys i no només no posaria cap topall a cap de les seves aspiracions sinó que les penso accelerar totes. I quan dic que «les penso accelerar totes» creguin-me que ho dic sabent exactament el que dic. I per a mi, la velocitat no és només una metàfora. Precisament per això, li he fet entendre que el futbol no és el seu esport, ni el futbol ni cap esport de contacte. Precisament perquè estimo la meva filla, vull que el talent prevalgui sobre la frustració i que la realitat sigui el centre de la seva vida. La feminitat no és la masculinitat, ni ho serà mai. Hi ha coses d’homes i hi ha coses de dones i l’igualitarisme és una rendició. Educar la meva filla en el futbol femení fora educar-la en el que no existeix, en l’espanta-sogres que un ximple fa sonar quan a la festa ja no hi queda ningú.

Catalunya és el futbol femení, i l’audiència que l’altre dia va tenir. La meva filla m’ha dit que aquest cap de setmana vol anar a Madrid, a prendre possessió de Barracuda i a conèixer el nou Ritz.