A Catalunya, el comportament electoral i la ubicació política sempre s’ha explicat en base a dos eixos: l’eix dreta-esquerra i l’eix nacional. Amb una certa preponderància de l’eix nacional. Els eixos no deixen de ser espais per on transcorren els electors i on s’ubiquen diferents partits i que expliquen el comportament electoral en base al desplaçament que fan els electors entre algun d’aquests dos eixos. Per entendre’ns. Les persones de dretes o els electors independentistes prioritzen eixos diferents a l’hora de decidir el seu vot i trien entre les diferents opcions del seu eix prioritari si no tenen clar el seu vot. Res de nou. Ha estat així sempre, però d’uns anys ençà l’eix nacional ha marcat el darrer cicle electoral d’una manera evident.

Els eixos emergeixen gràcies a les «clivelles», és a dir, divisions que es produeixen en les societats i que fan que els individus s’autoubiquin políticament i votin en conseqüència. Fins ara la ubicació esquerra-dreta ha estat una clivella i el factor nacional, una altra.

Aquesta divisió en dos eixos del comportament electoral català –l’estructura bidimensional del vot– és habitual en societats amb diferents sentiments identitaris –Euskadi–, però era molt estrany en la resta de societats occidentals on no hi havia aquest factor. Tot s’explicava només dins l’eix dreta-esquerra.

Això va començar a canviar a França i altres països europeus a mitjans dels anys noranta. Per primera vegada es va veure com els canvis de vot no s’explicaven dins la lògica dreta-esquerra, sinó que hi havia algun altre eix que hi intervenia. Sobretot, ho van veure quan votants del Partit Comunista Francès passaven a votar el Front Nacional.

I es va proposar un nou eix: obertura-tancament. On en l’espai d’obertura hi havia tots els partits partidaris de la globalització, el lliure mercat, la Unió Europea, la immigració, el multiculturalisme, les llibertats individuals, etc. I en l’espai de tancament hi havia els partits i votants que defensaven el proteccionisme, estaven en contra de la immigració, en contra de la UE, eren nacionalistes i més partidaris de la religió. En superposar els dos eixos, es va veure clarament com el PCF i l’FN compartien electorat.

Aquest doble eix ha estat tan important, que després de la crisi del 2008 s’ha acabat imposant a l’eix dreta-esquerra en la majoria de societats occidentals. No només a França on el Front Nacional lidera les enquestes i els hegemònics Partit Socialista Francès o els gaullistes de l’UMP han esdevingut partits residuals, sinó també a Itàlia o Anglaterra. I no s’explica la irrupció de Trump sense entendre la força d’aquest nou eix.

I és que aquest nou eix no emergeix per què sí. Emergeix d’una clivella que divideix les societats occidentals actuals a l’entorn de la globalització i les seves conseqüències. Simplificant-ho molt, es podria reduir a la divisió en una societat entre els que han sortit guanyant amb la globalització, i per tant en són partidaris, i els «perdedors de la globalització», que opten per replegar-se.

Aquesta divisió entre guanyadors i perdedors de la globalització també té un comportament territorial. No és casual que els moments en els quals l’eix obertura/tancament s’ha imposat, s’ha produït una divisió evident entre les grans ciutats i les petites capitals de província i municipis rurals. Hi ha també una divisió entre els territoris que han sortit reforçats de la globalització i els territoris que hi han sortit perdent. Així, les grans capitals han «aspirat» els recursos, les inversions, residents d’altres zones, i les capitals de província, ciutats mitjanes i zones rurals han vist com hi sortien perdent any rere any. No és casual que el Brexit es perdi a la ciutat de Londres i es guanyi al territori. O que Trump fonamenti la seva victòria fora de les grans ciutats globals. El fenomen de les «armilles grogues» n’és l’exemple més proper, de la mateixa manera que el malestar de l’Espanya buida. Hi ha un factor territorial també en aquesta clivella.

Per què escric tot això? Doncs perquè comença a emergir a Catalunya una clivella entre la Catalunya urbana representada per Barcelona i la seva àrea i el que els mitjans anomenen «territori». És incipient, no té gaire traslació electoral, però pot tenir recorregut si algunes administracions continuen actuant com ho estan fent. Òbviament, no tindria res a veure amb els llocs assenyalats perquè aquí el sobiranisme i l’esquerra emmarquen molt més el comportament electoral.

Tenim dos exemples molt recents que exemplifiquen el que estem dient.

El primer, les mesures que està prenent l’Ajuntament de Barcelona respecte al cotxe. Unes mesures molt pensades en lògica metropolitana però gens pensades en lògica nacional ja que les connexions amb transport públic a Barcelona són molt dolentes més enllà de la zona litoral.

I, potser, l’exemple més evident és l’explosió de macroprojectes solars i eòlics que inunden «el territori». Tots els projectes allunyats d’on es produeix al consum i imposats a municipis petits simplement pel menor preu del terreny, mentre Barcelona protegeix el Delta del Llobregat de l’ampliació del Prat per l’impacte ambiental. El territori vist com el pati del darrere, com un generador d’energia per a la Catalunya urbana. Els guanyadors de la globalització agreujant més als territoris perdedors que tenen projectes per tirar endavant que no passen per ser polígons industrials a costa de la seva agricultura, turisme o paisatge. No és casual que qui més defensi la imposició siguin consellers urbanites i gent que no viuen en aquests llocs. El malestar de la Catalunya rural és evident. De punta a punta. I s’exemplifica, per exemple, en el fet de set consells comarcals unint-se en contra de la massificació eòlica o territoris sencers revelant-se contra els que els diuen Nimbys.

Que es consolidi aquesta clivella seria una molt mala notícia per al país i encara estem a temps d’evitar-ho. Entenent el conjunt del territori i tractant la seva gent com a adulta i no com a persones amb les quals cal fer pedagogia.