La setmana de Temps de flors ha assenyalat un punt d’inflexió en el ritme i la vida del Barri Vell de Girona. Sense haver arribat a la plena normalitat, la mostra de flors a l’aire lliure i l’afluència de visitants han impregnat els diferents itineraris previstos, un dels quals era el circuit habitual del Barri Vell, mentre que els altres tres estenien l’efecte de la mostra cap a d’altres barris de la ciutat.
Arran de la mostra renascuda després d’un any de parèntesi s’han recordat els orígens a Sant Pere de Galligants, i la mort recent d’en Josep Tarrés Fontan ha fet que es recordessin els principals personatges que van impulsar la famosa exposició de flors, començant per la Maria Cobarsí i acabant en Josep Tarrés, que va ser objecte d’un just i merescut acte de reconeixement i homenatge el dia de l’obertura de la mostra. La focalització en aquests dos noms ha eclipsat del panorama d’altres noms rellevants de la història de la mostra des de la senyora Franquet, la senyora Claret, la senyora Colls o la senyora Campistol, per esmentar només uns exemples, mentre que sobretot s’ha estès una capa de silenci dolorós sobre la figura de David Marca, activíssim sempre i dedicat sovint a repassar amb ulls crítics el sentit de la mostra en articles extensos on desgranava els seus punts de vista.
La mostra d’aquest any hauria merescut també l’atenció dels articles d’en David Marca. Hi hauria remarcat els encerts i també les limitacions i les contradiccions. L’esforç ha estat remarcable i els resultats han estat raonables, tot i que de cara a edicions posteriors caldrà que es recuperin els criteris d’exigència i rigor en el disseny i l’estètica dels espais de la mostra i en la capacitat d’innovació compatible amb la natural presència d’un pes específic irrenunciable de les flors.
Un cop acabada l’exposició, els organitzadors i les autoritats han subratllat la importància del número de visitants, han mostrat satisfacció per l’ordre i el manteniment dels criteris mínims de cautela amb relació a la pandèmia i han pogut evocar l’inici d’una recuperació que ja no podia esperar més.
Els bons resultats de la mostra i els primers moviments en alguns dels locals comercials tancats de la Rambla han permès un punt d’optimisme que s’apuntala sobretot en els canvis en els criteris de confinament i en els horaris de la restauració. Ara bé, si resulta que la desolació devastadora del temps de pandèmia en l’activitat comercial de la riba dreta de l’Onyar s’ha començat a superar especialment per la recuperació dels fluxos de visitants, pel retorn de l’activitat turística, pot resultar que els problemes estructurals que han aflorat durant la crisi quedin ara només dissimulats però no quedin de cap de les maneres resolts.
Precisament el col·lapse del comerç, la insuficiència del comerç de proximitat, l’excessiva concentració d’activitats d’un mateix ram, la reiteració del monoconreu turístic apunten a la necessitat apremiant d’un diagnòstic estratègic que reformuli els usos i les activitats del Barri Vell i defineixi un nou marc d’estímuls per a la diversificació de l’activitat econòmica. No solament això, sinó que el règim de lloguers i les dinàmiques establertes per les lleis del mercat reclamen alguns factors de correcció per tal d’assegurar que les inèrcies de les tendències vigents no acabin sembrant la llavor de la desestructuració definitiva del teixit comercial.
En aquest sentit, ha esdevingut indispensable una revisió a fons de les ordenances del Pla Especial del Barri Vell tant pel que fa a les condicions edificatòries, que no haurien de relaxar el nivell d’exigència vigent, com sobretot pel que fa al pla d’usos, que ha d’orientar les activitats preferents i ha d’evitar l’establiment d’activitats nocives, bé sigui pel seu règim horari o bé per l’especialització en determinats tipus de productes, sobretot begudes alcohòliques, que no aporten cap valor afegit a les dinàmiques socials i urbanes.
És també indispensable que es replantegi la política de seguretat de tal manera que es recuperi un clima de confiança i la tranquil·litat de veure com es fa compatible la funció bàsica de barri per viure-hi amb la funció complementària de barri d’atracció turística i d’activitat cultural i comercial.
Si com sembla s’ha començat a produir un canvi de tendència, ara és el moment d’aprofitar l’oportunitat i d’aprofundir en polítiques que resolguin a fons les qüestions estructurals sobradament diagnosticades i conegudes.
El procés participatiu que ara s’inicia al voltant dels usos dels equipaments del Barri Vell pot ser una magnífica oportunitat en la direcció necessària si s’entén que els usos de determinats equipaments de grans edificis avui sense ús són un exercici plausible però no pas el d’urgència més peremptòria. És evident que avui té tot el sentit del món de reflexionar sobre el futur d’alguns convents buits o francament infrautilitzats i que poden ser objecte d’aquest procés participatiu. Però també és molt evident que des del Pla Especial de Reforma Interior del Barri Vell de Girona de 1983, aviat farà quaranta anys, l’encert ha estat determinat pel tractament del conjunt per damunt de les singularitats. Si fa prop de quaranta anys es va fixar el conjunt com a prioritat i es van aparcar les urgències dels grans monuments que ja estaven garantits per la seva pròpia consistència, ara és probable que també sigui prioritari el tractament de les qüestions generals que afecten tot el conjunt del centre històric més que no pas fixar la vista en alguns grans contenidors que només estan esperant algun moviment estratègic per part de les institucions per assegurar-ne la propietat abans de començar a especular sobre els usos que podrien tenir i que ja han començat a despertar la cobejança dels inversors.
