Amb la renúncia d’Elsa Artadi a ser consellera d’Economia, els catalans perdem una gran oportunitat de fer un pas endavant i arribar a tenir un PIB que seria l’enveja de tot Europa Occidental. Com que la noia viu al seu propi món, del qual no ha sortit mai, ni ganes, lluitaria amb totes les seves forces perquè tots els catalans poguessin viure segons el que ella considera uns mínims de subsistència. La consellera Artadi no hauria regatejat esforços ni hores de feina, per aconseguir que tots tinguéssim un anorac de mil euros per anar de manifestació, una bossa Gucci per guardar les claus dels dos cotxes, roba interior de la qual no permets que et treguin ni en nits de passió per por que es faci malbé, un guarda-roba -els armaris són de pobres- amb modelets mo-ní-ssims de les millors marques i un iot -si no propi, d’uns amics- des del qual fer-nos fotos en vacances. Això, d’entrada. A mitjà termini, intentaria que visitéssim l’estètica un cop a la setmana, ens llevéssim cada dia a les 10, féssim ioga a la platja, anéssim cada tarda de botigues pel Passeig de Gràcia i duguéssim ulleres de les quals, si no hagués assumit ella la conselleria, preferiríem quedar-nos cecs abans de pagar-les. La segona residència com a mínim vital, es dona per descomptada. Un conseller o ministre d’economia és com Déu, aspira a construir una societat a la seva imatge i semblança. No em negaran que tenir l’Artadi en aquest càrrec no hauria sigut més profitós que quan vam tenir-hi en Junqueras, que al que aspirava era que els catalans mengéssim calent quinze vegades al dia.

Potser la renúncia d’Artadi a un càrrec que sembla creat expressament per a ella, es deu al fet que Rufián ha acusat JuntsxBolxevisme o com es digui, de no ser «tan de dretes». Elsa Artadi, caiguda en política directament d’un telecadira de Baqueira, no podia deixar passar tal ofensa, va anar d’un pèl que Rufián no l’acuses de maoista, a ella, que l’únic llibre roig que ha tingut mai a les mans és el catàleg de Victoria’s Secret 2015, a ella, que l’únic pla quinquennal que coneix són els cinc anys d’espera que hi ha per aconseguir amarrador al Port Olímpic, per l’Snoopy t’ho juro. Si no pot comportar-se com una consellera de dretes, millor quedar-se de regidora a Barcelona, com santament ha fet. Els catalans s’ho perden, la primera mesura econòmica hauria sigut il·legalitzar les rebaixes, quina ordinariesa, a veure qui no pot gastar-se 500 euros en un parell de sabates.

- Així es reactiva l’economia, ho vaig aprendre a Harvard, tia.

Als polítics catalans els passa amb els Estats Units el que als cantants pop espanyols dels setanta amb Amèrica, que aquí no venien ni un disc però asseguraven que allà omplien estadis i places de toros, les fans s’esmunyien a les seves habitacions d’hotel i eren rebuts per tots els mandataris. Des de Juan Bau a Emilio José, no hi havia cantant espanyol que no jurés ser ídol a les Amèriques, quan segurament la veritat era que hi anaven a l’hivern per guanyar-se cantant en comunions i casaments, les garrofes que aquí se’ls negaven. D’igual manera, si hem de fer cas del que els Artadi, Sala-Martin, Mas-Colell i altres que enarboren estudis americans, demostren a aquesta banda de l’atlàntic, als Estats Units hi van anar a despatxar hamburgueses.