Conec molt poca gent que no sigui autoritària, sent la gent més autoritària aquella que més clama contra l’autoritarisme, bàsicament perquè l’autoritarisme dels que tenen per sobre en la jerarquia els impedeix a ells exercir el propi. Perquè et faltin al respecte amb autoritarisme només has de punxar la persona sobre allò que emocionalment el treu de la seva zona de falsa seguretat. La por és una emoció poderosa que encega la intel·ligència de manera que seria sorprenent si no fos perquè és habitual. Posar en dubte l’objecte de desig o les fílies personals o comunitàries de la gent i burxar-hi treu sempre l’autoritari que porten dintre. La lucidesa, i encara menys el nivell cultural de la persona, no impedeixen en absolut que la persona en qüestió esdevingui autoritària quan li fas trontollar els fonaments fal·laços o supersticiosos que atenuen les seves pors inconscients. Pensin en el militant d’un partit polític, en el seguidor d’un equip esportiu, o en l’home anul·lat que troba meravellosa fins i tot l’olor dels pets de la seva dona, de qui trobarà sempre arguments per justificar-li la pitjor de les baixeses. No hi ha raons ni evidències que valguin davant la ceguesa que provoca allò que toca emocionalment la majoria de gent. També un pobre d’esperit es pot comportar autoritàriament. No cal tenir l’aspecte ni el to autoritari per exercir d’autoritari. Només cal tenir por i, sobretot, no ser conscient que es té.

Amb els autoritaris passa exactament el mateix que mirar d’entrar en raons amb el membre d’una secta. Cap diferència. Conec molt poca gent que no sigui autoritària perquè conec molt poca gent que no sigui sectària en un o altre àmbit. La mateixa persona perfectament raonable opinant sobre la nocivitat d’una secta serà, gairebé amb tota seguretat, la mateixa que a continuació desacreditarà amb qualsevol argument ridícul i distorsionat el teu punt de vista per imposar el seu, quan el tema de debat tingui a veure amb les seva inseguretat emocional.

Conec molt poca gent madura. Conec més nens madurs que adults madurs. La immaduresa del nen només té a veure amb l’edat, però el nen té menys pors que l’adult, de manera que el nen no diu estupideses pròpies de la immaduresa, diu ingenuïtats. L’adult diu estupideses, i les ingenuïtats que deixa anar són estúpides en tant que adults. M’entenc molt millor amb els nens que amb els adults. De petit, també m’entenia amb els nens, tot i que no els entenia. Els manipulava i no ens matàvem, i ja estava prou bé. De fet, amb els adults no m’hi entenc, només m’hi entenia de petit, i era perquè no els entenia. Si els hagués entès, no m’hi hauria entès. El sol fet d’estar a taula amb els adults en comptes de jugant amb els nens m’era suficient. Els escoltava i hi estava a gust. No puc recordar què nassos entenia del que deien, però m’hi sentia a gust. Se m’acut que jo no devia entendre res perquè tot em devia semblar massa complicat per entendre-ho, i el que m’atreia era el to de veu dels adults, que em feia sentir bé. Ara entenc que si aleshores no entenia res del que deien no era perquè jo era petit i ells deien coses d’adults, sinó simplement perquè ells eren adults dient coses imbècils, com acostumen a fer. Però vaja, només és una hipòtesi.

L’altre dia rebo a Facebook un avís en què se’m deia que m’havien censurat un comentari per incitar a l’odi. Quan vaig veure el comentari objecte de la censura no vaig entendre res, i per tant ho vaig entendre tot, tal com m’acostuma a passar quan no entenc res referit al bitxo humà. El meu comentari feia referència a una fotografia feta per algú a Donòstia, amb la riba del riu plena de residus; llaunes, ampolles, embolcalls de plàstic, etcètera, després d’una nit de festa arran de la fi del toc de queda. En el comentari deia que això no es podrà evitar mai, perquè a l’home no se l’educa, se l’ensinistra, i que prova d’això és el comportament de tants civilitzats nòrdics quan venen de vacances al mediterrani i actuen exactament igual que els autòctons, emmerdant els carrers. Punt final. No hi havia cap paraula fora de to més enllà de la dura constatació d’una evidència que jo no he provocat. Qui em va censurar suposo que devia censurar, com jo mateix, el que mostrava la foto, però curiosament també censurava el meu dit, que assenyalava el perquè de l’evidència. Va decidir que les meves paraules incitaven a l’odi. Aquest censor, però, ni va donar la cara ni em va donar l’oportunitat de defensar-me de la seva arbitrària censura, que em vaig trobar ja consumada. És així, amb la facilitat i covardia de l’anonimat, com s’exerceix l’autoritarisme més estès en la gent, el pa de cada dia. Censurar sempre en nom del bé i de la tolerància. El censor no em va donar l’oportunitat de censurar-lo jo a ell per la seva censura arbitrària, no argumentada. El censor no em va donar a mi l’oportunitat de censurar-lo jo a ell pel fet de ser ell qui, de fet, estava promovent l’odi amb una censura arbitrària, enemiga del respecte, de la llibertat d’expressió i de la tolerància ben entesa.

Tot això, però, no és el més divertit. L’extraordinari del cas és que Facebook dies després m’enviava un missatge dient-me que no descartaven el fet que la censura hagués pogut ser un error. A continuació, però, el missatge afegia que allò era un primer avís, però que si em tornaven a censurar em tancarien el compte de Facebook. M’havien perdonat la vida, doncs. Sensacional. M’amenaçaven, per tant, de tancar-me el compte de facebook basant-se en un previ primer avís del qual reconeixien no estar segurs que tingués raó de ser. Deliciós. Em pregunto si també en la segona censura, que com la primera em podran aplicar arbitràriament i que em tancarà el Facebook en cas de produir-se, consideraran que potser tampoc té raó de ser. En fi. I tan amples. Doncs bé, i així tot. Coneixen vostès una petita illa deserta, ben barateta? Soc de bon conformar.