Tots els que ens vam alegrar molt molt amb el pacte del Tinell del 14 de desembre del 2003, ara tornem a tenir motius d’esperança. Vam necessitar 64 anys per tenir un president de la Generalitat d’esquerres, Pasqual Maragall (si exceptuem l’etapa de la Generalitat provisional de Josep Tarradellas), després vam tenir un altre president d’esquerres, José Montilla, un home nascut a Iznájar. Els dos ho van ser amb els vots d’ICV i ERC. I ara, 82 anys de la fi de la Generalitat i la llibertat, tenim altra vegada un president d’ERC.

A tots aquells que volen solucions màgiques i fàcils per resoldre els problemes nacionals i socials els diria les paraules que va publicar Francesc Layret, el 24 de maig del 1919: «Però el nou món no neix sense dolor i sense sacrifici: milions d’homes han donat les seves vides, han passat totes les penalitats i amargures per a què els seus fills visquessin en una societat millor. Serem nosaltres tan covards o ineptes que consentim que la nostra pàtria sigui una excepció al món? La vida no valdria la pena de viure-la, si no la consagréssim al compliment d’una noble missió, i tinguem sempre presents les tan conegudes paraules del poeta: sols mereixen llibertat i la vida aquells que saben conquerir-les.»

Cal, doncs, entendre que els canvis no són fàcils, que cal perseverança. I ara cal a més molta molta intel·ligència. Cal donar-se temps per analitzar el què ha passat, fer la digestió d’esdeveniments històrics i plantejar solucions. Crec que una de les coses sobre les que cal reflexionar és que l’hegemonia no s’aconsegueix només guanyant eleccions, sinó controlant el poder judicial, com ens avisava fa molts anys Antonio Gramsci. O com es preguntava Enrico Berlinguer: quantes masses es necessiten per aturar els tancs?

És veritat que ha calgut aigualir alguns aspectes del pacte ERC-CUP, però cal que el republicanisme català independentista o no, entengui que cal un programa radical laborista com ha fet el SNP.

Layret també ens ho deia en belles paraules de 1918: «És forçós que es desenganyin aquells que cregueren que les aspiracions catalanes podien estar representades per una agrupació de dreta. Els partits d’aquesta índole representen idees mortes i el nostre esdevenidor, les nostres aspiracions, la nostra Catalunya, és una cosa viva i fecunda que no pot avenir-se amb cap tendència conservadora».

Els programes polítics de dretes estan esdevenint cada dia més una rèmora no només per l’avenç social sinó també una gran rèmora per l’avenç nacional. Vull recordar que a Francesc Layret el van assassinar uns pistolers pagats per la patronal catalana.