Si la crisi del 2008 va tenir la resposta del programa d’austeritat per part de la UE i als EUA va acabar amb la victòria de Trump ara la resposta a la crisi econòmica provocada per la pandèmia ha sigut una sortida progressista. Biden després de fer un pla de vacunació i d’emergència per rescatar els més afectats, acaba de proposar l’American Jobs Plan per rellançar el país. Recomano la seva lectura als interessats, són 25 pàgines de lectura fàcil on es desgranen els objectius amb mesures concretes. Intentaré resumir els eixos bàsics del pla:
1.- Proposa reconstruir les infraestructures del país, des de ponts, carreteres, trens, habitatges, escoles, hospitals o xarxa elèctrica fins a l’accés a internet . Però el més important és que diu que cal aprofitar aquest pla per cohesionar territorialment el país. Fa especial esment a la connexió dels més vulnerables i de les zones més degradades i aïllades.
2.- Proposa crear llocs de treball de qualitat i ben remunerats i crida a enfortir els sindicats per defensar els drets dels treballadors i negociar les condicions de treball amb els empresaris. També parla de superar les discriminacions per sexe i per raça, és a dir, el pla vol cohesionar socialment el país.
3.- Parla d’estendre l’assegurança sanitària d’Obama, de reforçar l’ensenyament públic augmentant el nombre d’escoles públiques i allargant l’edat escolar (per baix i per dalt), d’habitatge digne i de reforçar la infraestructura assistencial. El punt de partida és diferent del nostre però el d’arribada és proper a l’estat del benestar europeu.
4.- Un pla de recerca, innovació i desenvolupament que faci que el país pugui competir amb el món i amb «l’autocràtica Xina». Un pla que ajudi al teixit industrial, també a les petites empreses i sigui incubadora d’empreses innovadores. Parla, òbviament, de fer una transformació sostenible del teixit empresarial, de noves energies, cotxes elèctrics i lluita contra el canvi climàtic.
5.- I per finançar-lo defensa una fiscalitat justa, els que tenen més han de pagar més, les empreses han de pagar pels seus beneficis un impost superior del que paguen ara (fins i tot Biden defensa un acord mundial per fer pagar les grans empreses prop d’un 28% dels beneficis obtinguts a cada país).
En resum, el pla presentat per Biden és un pla típicament socialdemòcrata si el mirem des d’Europa. Biden, a qui molts titllaven de feble, està demostrant determinació, ha presentat un pla que defensa la regulació (que esdevé sempre la millor defensa dels drets de les persones sobre tot de les més vulnerables) contra la desregulació, la cohesió social i territorial i l’estat del benestar contra l’individualisme i la inhibició de l’estat tot combinat amb la necessitat d’una fiscalitat justa. Si a això hi afegim el retorn als organismes internacionals defensant el multilateralisme en contra del nacionalisme i la seva defensa de la ciència contra el negacionisme (donar valor a les vacunes i la ciència contra la pandèmia, el canvi climàtic, etc.), crec que tindrem un retrat bastant encertat de la proposta que suposa Biden a la Casa Blanca. Esperem que pugui implementar l’ambiciós pla que ha presentat perquè la resistència dels conservadors, encara molt controlats pel populisme de Trump, serà gran.
Europa ha presentat el pla de recuperació, el Next generation, que defensa coses semblants, compatibles amb el pla de Biden. Un dels problemes de tots dos plans és la immigració. El de Biden i el de la UE tenen un problema amb aquest tema que és difícil de resoldre sense un esforç coordinat de tot el món (Europa ni tan sols ha aconseguit coordinar-se entre els països membres) en la línia marcada pels Objectius de desenvolupament sostenible de l’ONU.
El pla de Biden i els plans europeus plantegen els mateixos reptes per resoldre els problemes globals. Són els grans objectius dels progressistes per aquests temps i per assolir-ho s’han de fer plans atrevits a diferents nivells amb col·laboració internacional, plans de federalisme polític i social. A les democràcies occidentals, sobretot a la UE, EUA ha tingut el trencament que ha suposat Trump i Xina és un altre món, hi ha una base de consens àmplia entre partits conservadors, liberals i socialistes que han negociat uns objectius progressistes per sortir de la crisi provocada per la pandèmia. A la UE, amb una presidenta del PP europeu i vicepresidències socialistes i liberals, el next generation representa un acord que fa avançar la UE amb un especial èmfasi progressista. A Espanya com a Europa necessitaríem un consens entre conservadors, liberals i socialistes per donar suport a la democràcia i tirar endavant la transformació del país amb els fons europeus. Això no vol dir un govern conjunt de conservadors i socialistes com a Alemanya, sinó un acord sobre els temes bàsics com a Portugal, on hi ha un govern d’esquerres però l’acord amb temes de país és ample. A Espanya això està lluny. Cada cop que governa l’esquerra la dreta es tanca a qualsevol acord. Ara mateix davant l’envit migratori plantejat pel Marroc, el govern no ha comptat amb el suport del PP. I ja sabem què passa amb el poder judicial, TVE, la lluita contra la pandèmia o els plans de recuperació.
A Catalunya malauradament qualsevol debat sobre els temes importants està aparcat de fa temps. En el dia d’Europa el PSC va fer un acte digne de l’europeisme que sempre ha defensat el catalanisme, els altres hi passaren de puntetes. Els processisme ha trencat els lligams amb Espanya, Europa i el món, en definitiva està malbaratant el futur de Catalunya. Ara tindrem govern però el fet de marginar als socialistes no sols del govern sinó de qualsevol acord bàsic de país, és un mal presagi. Marginar el PSC és marginar al catalanisme progressista i federalista que representa. Tindrem temps de parlar del nou govern i del pacte que l’ha fet possible però ja els dic que no m’ha fet feliç.
