L’acord entre ERC i Junts que ha possibilitat aquest divendres la investidura de Pere Aragonès no només permet que els antics convergents controlin la major part del pressupost de la Generalitat de Catalunya (un 66% segons TV3), també li cedeix les conselleries més sensibles. Enmig d’una pandèmia i una crisi econòmica i social sense precedents, una formació que porta al seu nom la paraula «esquerra» ha deixat en mans de l’espai polític que s’ha ufanat de portar les retallades socials més enllà que cap altre, els drets socials, la salut, l’habitatge, però també la transparència.
Es fa difícil creure que Junts, JxCat, o com sigui que s’anomena l’espai hereu de l’antiga Convergència, tindrà ara com a prioritat allò que és urgent: reconduir l’emergència social derivada de la pandèmia, lluitar contra la pobresa infantil i la desocupació, prioritzar recursos per recuperar la sanitat pública (i no per privatitzar-la) i fer realitat un parc d’habitatge públic que s’acosti una mica a les necessitats reals. També costa pensar que és una bona idea posar-li a les mans la lluita contra la corrupció.
Només cal fer un repàs a l’acord de govern signat entre les dues formacions per constatar que no només no ha estat pensat per donar resposta a les necessitats d’aquella Catalunya que pensa en altres coses més enllà de la independència, sinó que oblida qüestions essencials en un acord «d’esquerres». Malgrat que les taxes de pobresa infantil se situaven abans de la pandèmia a 28,6%, i ara s’han disparat fins al 35%, aquesta problemàtica mereix només dues línies, de forma genèrica, a les 46 pàgines. No es fa cap menció a la malnutrició infantil, un problema que arrosseguem des de l’anterior crisi econòmica i que no ha arribat mai a resoldre’s perquè els successius governs d’aquestes dues formacions han anat anunciant protocols que no han arribat a desplegar-se. L’acord tampoc esmenta les treballadores més precàries, que han estat les més perjudicades amb les conseqüències econòmiques de la pandèmia. Cap menció a les cuidadores, a les dones que fan tasques de neteja ni a les cambreres de pis dels hotels, les kellys, que depenien totalment del turisme i han quedat totalment exposades.
La veritat és que les 46 pàgines estan plenes de propostes genèriques que són fins i tot molt menys ambicioses que les que contenia el Pla de Govern de la XII legislatura, que no va arribar tampoc a fer-se realitat en allò que tenia a veure amb els temes socials.
Pere Aragonès ha anunciat aquest divendres que Catalunya necessita abordar canvis profunds, però no s’entén per què la seva formació, que ha format part del govern des de dins o donant-li suport des de fora en els últims deu anys, no les ha abordat fins avui. No s’entén que torni a parlar de dret a decidir, d’un pacte nacional per l’autodeterminació i prometi un referèndum que en campanya ens va dir que ja s’havia fet l’1-O. No és creïble tampoc que ens parli de construir un Govern d’esquerres havent lliurat a la dreta de tota la vida les mateixes carteres que aquesta dreta ha retallat més enllà que les de qualsevol altra comunitat autònoma.
Abans de morir, Tony Judt advertia com la globalització hauria d’haver tingut com a resultat que els projectes d’esquerres se centressin a oferir una solució als grans problemes de la humanitat, a crear un projecte global de justícia social més enllà de les qüestions identitàries que només acaben reforçant les dretes. A Catalunya en sabem molt, d’això. En els últims anys s’ha convertit en un lloc on ens diuen que les esquerres han guanyat les eleccions però, no se sap bé per què, acaba governant la dreta. Sempre, és clar, de la mà d’un partit que porta al seu nom la paraula esquerra.
