Això qui ho paga?». Una pregunta molt pròpia del nostre país i que no sé si erròniament se li atribueix a Pla, defineix molt bé unes coordenades de pensament. Res és gratuït i els serveis públics, malgrat estiguin garantits a tots els ciutadans, tenen un cost. Despesa, equilibri pressupostari, operació de finançament o un termini de pagament. És molt important per un país tenir recursos econòmics i equilibri financer. Però els costos no només són dineraris estrictament i això encara no s’està entenent del tot.

Recentment el Consell de Ministres espanyol, ha aprovat un Reial Decret anomenat «Llei dels riders». Els riders són aquests repartidors que determinades empreses contracten com a autònoms i que ja són una realitat a les principals ciutats del país.

Sembla ser que aquesta norma (que és una modificació parcial de l’Estatut dels treballadors), pretén garantir els drets laborals dels riders i, per fer-ho, es presumirà que tenen una relació laboral amb l’empresa (no seran considerats autònoms), amb el corresponent increment dels costos de contractació per aquestes plataformes i la inseguretat jurídica que comporta. Conseqüència automàtica de la Llei: es preveu que el 75% dels repartidors perdran la feina. La polèmica està servida. Mentrestant –no ho perdem mai de vista– tenim un preocupant i escandalós 40% d’atur juvenil.

De moment, ha provocat que els mateixos repartidors protestessin davant dels propis sindicats pel contingut d’aquesta llei mentre els ministres es congratulen de la seva innovació legislativa (diuen que és pionera a Europa, però a França o Itàlia han trobat fórmules alternatives interessants) que fa gairebé inviable el model de negoci d’empreses que tenen un èxit notable entre consumidors. Serà pionera però ja s’anuncia una directiva europea que la farà canviar. La seguretat jurídica, de nou, pels aires.

És cert que s’ha de combatre la precarització laboral; és cert que l’Estat ha de recaptar, en aquest cas, a través de la seguretat social, però la qüestió dels riders crec que va molt més enllà.

Aquesta realitat empresarial, com tantes altres, ha fet aparèixer unes circumstàncies noves que necessiten una nova regulació. Tanmateix, no està clar que a partir d’ara la situació sigui més clara. Aquest col·lectiu segueix sense tenir un conveni col·lectiu específic, per exemple. Ara bé, com ja s’ha dit moltes vegades, en aquest país el que cal són menys normes i més ben fetes.

Ningú ha pensat, més enllà de les cotitzacions a la seguretat social i dels contractes laborals, en l’impacte que poden tenir per a la mobilitat d’una ciutat? Ni en l’increment de patinets elèctrics a l’entorn urbà? El focus no ha d’estar en la seguretat social sinó en la mobilitat, en el medi ambient i en fer les ciutats més sostenibles.

Posats a legislar, es podien proposar fórmules que fessin compatible poder desenvolupar negocis innovadors, que generen llocs de treball, evitant la precarització laboral i fent apostes decidides per a la sostenibilitat i medi ambient a les ciutats que, en alguns casos, és un problema greu.

Però estem instal·lats en esquemes del segle passat i no es donen respostes a realitats empresarials que van a un ritme vertiginós en comparació amb el de parlaments i governs. I això qui ho paga? Crec que ja sabem la resposta.