La tramuntana justa

Divendres 21 de maig. S’ha presentat el documental La Tramuntana Justa dirigit per Josep Puigbó i que recupera el llibre homenatge a Jordi Comas i el converteix en una reflexió sobre el present i el futur del sector turístic a la Costa Brava i el seu paisatge humà i físic. Puigbó ha tingut l’amabilitat que hi surti dient algunes coses vagues recuperant el que vaig escriure en el llibre de 2013 i també algunes reflexions de present.

Recomano vivament veure el documental, extraordinàriament ben fet, acurat, periodisme del que explica el perquè de les coses i a un ritme d’amable digestió, lluny del frenesí comunicatiu electritzat. L’acte ha estat el millor homenatge que podíem fer a Jordi Comas i l’emoció s’ha respirat en l’ambient i potser especialment en l’abraçada de la Carme Hospital amb en Josep Puigbó. El documental entrellaça una personalitat i un món, el de la Costa Brava. Una activitat econòmica, la turística, de la que n’han florit un ecosistema d’excel·lència en la gastronomia i la cultura.

En el temps del consum de la informació o la distracció per la imatge o el podcast, ens trobem davant el primer producte que ens retroba amb l’Empordà i l’Empordanet per les noves formes de consum cultural. Serà recordat aquest fòrum Costa Brava versió 4.0. I anirem resseguint amb la memòria els versos de Carles Fages de Climent al seu poema La Tramuntana Justa, un programa del bon viure.

JORDI XARGAYÓ

Dilluns, per gran sorpresa de quasi tots, vaig rebre un amable missatge del director d’aquest diari avançant-me que en poques hores s’anunciaria el seu relleu com a director després de 23 anys a la direcció i des dels 16 anys vinculat al diari. Compartim el nom i les inicials, per la resta ell és un honest periodista i qui escriu un home que s’ha dedicat a la política i ara a la vida laboral privada. Cadascú ha estat al seu lloc i ens hem professat respecte i ens hem dedicat estones d’animada conversa i anàlisi del que veiem i vivíem.

Segurament tenim en comú veure el món més enllà de la Tordera, opinar amb llibertat i riure una mica per dintre davant els fanàtics de tota mena. Recordo que vaig anar a veure en Xargayó encara a la redacció del diari a Fornells de la Selva. Devia tenir 20 i pocs anys i em vaig oferir per escriure. Em puc fer una idea del que devia pensar d’aquell jovenet encara amb una mica d’acne que volia escriure «opinions pròpies». Va ser amable i generós i em va obrir les portes d’aquest diari que és el més lliure de tot el país, el que no balla al so de cap dels grans conglomerats político-mediàtics.

Avui hem pogut parlar, l’he trobat feliç i estic segur que en pocs dies ha viscut moltes emocions repassant una vida viscuda amb intensitat i a un ritme trepidant. Segurament no ha tingut cap facció contenta perquè un periodisme lliure mai té cap altre compromís que amb la veritat. També el diari amb el que tinc una llarga relació com a col·laborador m’ha escrutat quan he estat assenyalat. I els hi agraeixo com ho van fer.

Un dia de la trobada anual d’estiu li vaig explicar que l’últim dia d’agost de 2021 s’acabaven els peatges de les autopistes. Em va dir: «aquell dia ja no seré director del diari, queda molt lluny». Per mi vaig pensar, qui sap on serem tots plegats a l’estiu del 2021. Però en Jordi ha complert amb la seva profecia que segurament ni ell mateix sabia que ho era. M’he permès posar-me a on no em manen i demanar-li que no deixi mai de fer de periodista, perquè el periodista de vocació ho és fins a l’últim sospir. Li he dit gràcies, també. Segur que ens trobarem en el camí. La seva amistat m’honora.

VIATGES AL SUD

Estic enganxat al primer llibre de María Belmonte Peregrinos de la belleza. Viajeros por Italia y Grecia. N’ha publicat dos més que segurament també gaudiré, sobretot és prometedor En tierra de Dionísio, viatges pel nord de Grècia. El llibre se centra en nou homes de cultura que busquen la bellesa i la inspiració en el sud d’Europa, fugint del fred i els dies amb poques hores de llum del nord del continent. Henry Miller, Lawrence Durell... ara estic amb Axel Munthe i la vida que el va portar fins a Capri.

Recordo la primavera de 2018 la visita a Villa San Michele, l’arcàdia que va construir de les pedres d’una illa pobre en aquells anys. Munthe va tenir dos grans protectors: el doctor Sibbern i la reina Victòria de Suècia amb qui va tenir una història de metge personal i d’amor que va durar trenta-cinc anys mentre Gustau es convertia en rei dels suecs. Vides intenses, les que es viuen sense el fre de mà posat.

M’agrada relacionar-me i tractar sobretot amb la gent que entén que la vida és així poc de previsible, lineal, rutinària... d’aquest llibre me n’ha sortit unes ganes desbordants de tornar al Mediterrani oriental, amb el primer destí a Corfú. He retrobat en les capses de llibres el Colós de Marusi de Henry Miller. Tot això que hem viscut en lectures, quant ho viurem en viu i en directe? Quan poguem tornar a viatjar, a volar, a improvisar.

ESTABILITAT

Ja tenim nou president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès. He escoltat fragments del seu discurs. M’ha agradat escoltar algú que des de la defensa de les seves idees i conviccions diu que s’ha de governar per tots els catalans.

Passem pàgina d’aquells que diuen als quatre vents i davant els tribunals que Catalunya és una qüestió d’una minoria nacional oprimida perquè per aquest camí només es fa més petit la comunitat dels que som catalans i la cohesió entre tots nosaltres. Aquestes hores s’està conformant el govern, alguns han declinat formar-ne part. Algun vell conegut de la política catalana sembla que torna a jugar amb bones cartes.

Que el ressentiment quedi desterrat de la nova etapa de la governació. Que les coses vagin a millor, que l’estabilitat sigui un valor a preservar. Que el principi de realitat inspiri el punt de partida d’una nova legislatura que ha de ser conscient que l’autonomia política no és un destorb sinó un gran capital de responsabilitat i poder polític per administrar bé.