El Consell de Ministres celebrat l’11 de maig va aprovar un nou Reial decret llei, el núm. 9 de 2021, que modifica la Llei de l’Estatut dels treballadors. El text es va publicar al BOE a l’endemà, i la seva disposició final segona disposa que entrarà en vigor als tres mesos de la seva publicació, és a dir el 12 d’agost. El citat text procedeix a la modificació de la LET, segons es recull expressament en el seu títol, «per garantir els drets laborals de les persones dedicades al repartiment en l’àmbit de plataformes digitals»; drets, que sens dubte s’han de reconèixer quan hi ha una relació laboral assalariada, sent aquesta la qüestió que motiva la modificació esmentada a fi i efecte del reconeixement legal exprés, amb presumpció més que forta al meu parer de laboralitat, en la línia ja manifestada en la sentència dictada pel Ple de la Sala Social del Tribunal Suprem el 25 de setembre de 2020.

La satisfacció per l’aprovació de la norma després de cinc mesos de negociacions era posada de manifest tant a la nota de premsa de Consell de Ministres com en la del Ministeri de Treball i Economia Social. El MITES recollia les declaracions de la vicepresidenta tercera, Yolanda Díaz, amb posterioritat al Consell, manifestant que «Hem de protegir els treballadors més enllà de la forma d’organització tecnològica. Necessitem el desenvolupament tecnològic per a progressar, hi ha grans oportunitats per avançar com a país, però aquest desenvolupament no es pot quedar fora de la feina. Els drets laborals, l’ànima, no podien quedar a les portes de la fàbrica, i ara no poden quedar-se en un teclat de mòbil o ordinador».

Des d’aquest plantejament general que comparteixo, desitjo reiterar una tesi que ja he exposat en nombroses reunions (primer presencials i després virtuals a partir de l’inici de la crisi sanitària): la tecnologia no és la causant de la precarietat o de la pèrdua o destrucció de llocs de treball, sinó que són les decisions que adopten els humans sobre la seva utilització la que pot afectar d’una manera o altres a les relacions de treball en termes de major autonomia i poder de decisió de la persona treballadora a l’hora de prestar els seus serveis, o bé de restringir extraordinàriament el seu àmbit i facultats d’actuació.

Poc podien imaginar-se que realitzen aquest treball, les i els repartidors, missatgers o riders, que havien de ser objecte de tanta atenció (bé, no exactament això sinó les condicions en què desenvolupen la seva activitat) pels mitjans de comunicació i xarxes socials, pel món acadèmic, per la Inspecció de Treball i Seguretat Social, i pels jutjats i tribunals laborals, encara que molt probablement això no hagués existit si les relacions de treball s’haguessin conceptuat des dels seus inicis com el que realment són i així ha estat declarat per la immensa majoria de sentències de jutjats socials i de Tribunals Superiors de Justícia, i per descomptat pel TS, és a dir relacions laborals contractuals per compte d’altri, a les que són d’aplicació la normativa laboral i de Seguretat Social general.

La nova norma ha provocat des del dia de la seva aprovació un molt ampli nombre d’anàlisis i comentaris de la doctrina acadèmica laboralista, per professionals de l’advocacia i graduats socials, escodrinyant ja amb molta atenció les modificacions incorporades a la LET, tant pel que es refereix a la laboralitat dels repartidors com pel que fa al dret a la informació que es reconeix a la representació del personal sobre els algoritmes utilitzats per l’empresa en l’organització de la feina. S’ha destacat la importància de l’acolliment en seu normativa de la tesi de TS, al mateix temps que ha destacat, i amb raó, la importància de la modificació operada en l’art. 64 de la LET ja que la norma afecta totes les empreses.

Com és lògic, no han faltat les valoracions de les organitzacions sindicals, tant les que han estat present a la taula del diàleg social en què es va tancar a mitjans de març l’acord que ara s’ha convertit en norma legal, com les de qui no hi van ser i que manifesten dures crítiques al nou text. Per contra, s’observa silenci en les organitzacions empresarials, molt probablement perquè ja es van manifestar al respecte sobre l’acord social, i també sens dubte per les disputes i polèmiques que el text, i més exactament el reconeixement de la laboralitat dels repartidors, ha provocat entre les empreses del sector.

La importància de la norma radica que trasllada a al BOE l’acord assolit a la taula de diàleg social, acompanyat d’un ampli i detallat preàmbul d’explicació i justificació del text articulat i de la necessitat de la seva aprovació per la via d’un RDL, és a dir per motius d’extraordinària i urgent necessitat segons el que disposa l’art. 86 de la Constitució.

Els que hem seguit des del seu inici les converses i negociacions sobre la regulació de la relació jurídica amb el personal dedicat al repartiment en l’àmbit de les empreses de l’economia de plataformes, o com resa el títol de l’RDL «en l’àmbit de plataformes digitals», i hem tingut accés a informació de primera mà sobre el seu desenvolupament, els seus avanços i retrocessos, el seu possible fracàs per la impossibilitat d’arribar a un acord i quedant llavors obligat el govern a regular unilateralment la relació, sabem que no ha estat un camí de roses i que hi ha hagut moltes espines en el camí, i que les expectatives generades pels primers documents eren, probablement, bastant exagerades pel que fa a la possibilitat d’arribar a un acord tripartit, sense oblidar ni molt menys, i ja ho he subratllat en anteriors ocasions, les diferents «sensibilitats» que sobre la regulació del personal de repartiment en aquestes empreses, i en general de tot aquell que treballa per a les plataformes digitals, hi ha al si de govern, ja que no són cap secret les diferències existents entre les àrees social i econòmica.

Per als que desqualifiquin, o menysvalorin, el text pel seu contingut, em permeto recordar que els tribunals laborals, i molt especialment el TS, han destacat la rellevància d’acords assolits en procediments d’acomiadaments col·lectius per reconèixer la seva validesa quan han estat subscrit per un nombre de representants del banc social que portaven amb ells la representació d’un elevat percentatge dels treballadors afectats pels acomiadaments; o el que és el mateix, han valorat la importància de l’acord assolit entre els subjectes negociadors. No els sembla que podria aplicar el mateix criteri, més reforçat encara ja que es tracta d’un acord sense fissures, quan, hipotèticament parlant, es torni a plantejar un conflicte en seu judicial sobre la laboralitat de la prestació de personal de repartiment, de manera que no sigui només la presumpció, més que fort, de laboralitat plasmada en la nova disposició addicional de la LET, sinó el reconeixement ple d’aquesta laboralitat pels agents socials, el que hagi de dur a jutjats i tribunals a prendre-ho en consideració?

Quedi aquí una reflexió, i proposta per a debat, que porta a la meva conclusió que un acord sempre és rellevant, tant pel valor d’enfortiment social dels subjectes negociadors com pel seu impacte en la interpretació de la norma que l’ha acollit.