No podem restar en silenci ni indiferents quan les administracions públiques no funcionen amb diligència, amb celeritat o obliden l’obligatorietat de complir amb els seus objectius, que no són objectius propis, aliens a les necessitats de la ciutadania, sinó servir i facilitar la vida a les persones. I això que és predicable de totes les administracions, locals, autonòmiques o estatals, és més preocupant quan, com en el cas de la Seguretat Social, tenen confiada la protecció de les persones en situacions de necessitat, sigui per malaltia, accident, jubilació... i sembla convertir-se en un problema més per a la persona necessitada de protecció. Sovint, en les seves compareixences en els judicis d’invalidesa, la representació legal de l’INSS sembla més un enemic de la persona que demana justícia, de qui se sol desconfiar sistemàticament i se’l sol desprestigiar, no sempre amb causa i motiu. Semblaria que l’INSS s’ha convertit més en un apèndix de la Hisenda Pública que no pas en un organisme que serveix l’interès general i procura la protecció econòmica de la ciutadania que ho necessita, sempre que acrediti els requisits legalment exigibles. Malauradament sembla que impera més el criteri economicista que el de servei i protecció, com si l’INSS tingués interessos propis aliens als de la societat i les persones que el sustenten amb el seu treball, les seves cotitzacions i impostos. En ocasions, quan s’oblida el principi bàsic d’humanitat, els que intervenen en nom de l’INSS semblen més robots que persones amb criteri.

Tampoc és que els tribunals actuïn amb massa diligència i objectivitat en el tema de les invalideses, salvant honroses excepcions, com en tot col·lectiu humà. Per un costat, es dona molt de valor als informes o propostes d’organismes que informen a l’INSS, arribant, en ocasions, a la seva sacralització. I per altre, es desprestigia la prova pericial mèdica de la persona que demana justícia, tot contraposant al metge privat la suposada objectivitat de l’ICAM o la CEI, malgrat que l’única prova sotmesa a contradicció i practicada en l’acte de judici és la del pèrit que exposa la situació del justiciable. Cal recordar que els pèrits, com els testimonis, estan obligats a dir la veritat. I qui no ho faci s’hauria d’atendre a les conseqüències legals.

El que no és admissible és desprestigiar el metge particular, sense més argument que dir que actua de part, com si l’INSS no fos també una part. I és més, fins i tot s’arriba, en alguna ocasió, a la inexplicable decisió del tribunal social de desacreditar l’informe del metge forense, per afavorir la posició de l’administració de manera acrítica.

I finalment, cal dir-ho, l’INSS no permet, o veu amb molt mals ulls, que metges de la sanitat pública, compromesos amb les persones, puguin acudir com a pèrits o testimonis per acreditar la situació medico clínica dels seus pacients, tot ignorant que als jutges se’ls han de facilitar totes aquelles proves imprescindibles perquè coneguin la realitat. Només amb el coneixement de la realitat és possible fer justícia.

El reconeixement d’una pensió d’invalidesa no pot ser una rifa, no pot dependre d’un cop de sort o del caprici del que pot decidir. Abans d’arribar a un tribunal hi hagut moltes oportunitats de controlar. En aquest sentit cal prestigiar la sanitat pública, i evitar que s’allarguin innecessàriament situacions de baixes indegudes, i al mateix temps protegir a qui objectivament acrediti necessitat. Només amb un compromís clar a favor de les persones, de la seva dignitat i dels seus drets facilitarem que hi hagi més justícia i equitat.

Les administracions públiques i els seus servidors no poden actuar com robots, sense criteri i sense ànima. Cal perseguir la picaresca, però cal protegir la necessitat.