Feia dies que no ens vèiem amb Rafel Soler i Mas, un gironí molt gironista, com en Quim Torra (el fruiter), uns enamorats de la història local, una dèria que els ha portat a llegir i fins i tot escriure algun llibre amb aquesta temàtica.
L’amic Soler, un consumat especialista en la història de l’escolania del Mercadal, té altres interessos còsmics, és per això que quan em va venir a visitar en el nou estudi li vaig voler mostrar una sèrie de grans pintures que hem fet sobre la teoria del Big Bang, un concepte cosmològic que va ser formulat per primera vegada, amb aquest nom, pel físic anglès Fred Hoyle en un programa de ràdio de la BBC a finals dels anys 40. En Rafel, que és molt saberut i perfeccionista, ens va voler discutir la posició dels forats negres, situats al centre estel·lar dels nostres quadres, i és per això que ara, tot sovint, per reforçar el seu parer, ens aporta documentació prolixa sobre aquest tema.
Arran d’aquesta beneïda discrepància, també he tingut l’oportunitat d’anar diverses vegades a la seva residència, una casa modernista situada al cor de Girona, on, tot parlant, he pogut degustar un bon cafè, conyac de marca i gaudir de la seva excel·lent biblioteca, molt ben equipada, on hi ha de tot amb predomini de temes gironins.
Un dia, mentre el nostre amfitrió preparava els cafès, tot guipant la llibreria, vaig descobrir una perla escrita per l’historiador de referència Josep Clara i Resplandis, publicada per l’Abadia de Montserrat l’any 2001: Girona, 1939. Quatre sentències de mort. No ens vàrem poder estar d’obrir el llibre i ho férem en un punt en el qual el professor Clara parlava de Fernando Ferrer de Esteve, el cap de Falange a Girona, que fou condemnat a mort per un tribunal popular el 16 de desembre del 1936, una pena que dies després fou commutada per la Generalitat.
Quan l’amic Soler retornà amb les tasses a la magna sala, ens trobà llegint encuriosits i ens preguntà si coneixíem el text. Malgrat que d’aquest autor ho hem llegit gairebé tot, li vàrem haver de confessar que aquest títol en concret no l’havíem escrutat. En Rafel ens explicà que Fernando Ferrer, que era el pare de la seva dona, va ser assassinat, juntament amb 13 persones més, per un grup de milicians que els varen treure de la presó de Girona quan fugien cap a la frontera poc abans d’acabar la guerra. És una història semblant, encara que amb final diferent, a la que explica Javier Cercas a Soldados de Salamina, on un soldat republicà deixa escapar Rafael Sánchez Mazas, un dels fundadors de la Falange.
Aquesta lectura fugaç ens va treure de soca-rel tot l’interès que teníem pel Big Bang i, centrant-nos en el que ens explicà en Soler sobre el seu sogre, li preguntàrem si, amb la informació que té, no es veuria en cor d’escriure la seva biografia. Ens va dir que no perquè ara justament tots els seus es troben en posicions catalanistes, independentistes, molt allunyades de les idees que defensava Fernando Ferrer.
Com que el tema ens interessa, demanàrem a en Soler el seu llibre en préstec pensant que a nosaltres, que tenim una visió marxista de les coses, ens agradaria conèixer els fets i podríem analitzar la història des d’un punt de vista imparcial, atès que, tot i ser radicalment contraris al feixisme, tampoc compartim els ideals catalanistes. Durant la guerra, els excessos dels dos bàndols varen ser notables, però després els vencedors es varen acarnissar amb els partidaris d’una República burgesa que, lluny de voler fer cap revolució, tot just aspirava a fer algunes reformes.
En la soledat del nostre estudi, l’endemà ens vàrem lliurar a llegir el llibre d’en Clara, que, amb el seu rigor habitual, tracta fonamentalment de la repressió franquista sense oblidar que a la zona republicana alguns varen aprofitar també l’avinentesa per a passar a comptes.
La repressió feixista va ser molt més ideològica, sistemàtica i totalitària i d’això no se n’amagaven pas els nacionals quan en els seus textos deien: «Es imprescindible conocer en todos los pueblos de esta provincia el nombre de todos los individuos de filiación izquierdista que hayan colaborado con el frente popular a los efectos de llevar a cabo el embargo de todos sus bienes...». Després de la Guerra Civil, entre els anys 1939 i 1945, més de 6.000 persones varen ser empresonades i d’aquestes, més de 500 foren condemnades a mort, per un tribunal militar que va actuar a Girona, durant aquest període. Això sí, ho varen fer tot de forma legal, la justícia actuà sempre, en qualsevol circumstància, respectant la legislació vigent.
Aquesta repressió ferotge s’exercí contra els que es quedaren, no oblidem que l’any 39 els més revolucionaris ja havien mort en el front o bé marxat a l’exili. I entre els que es quedaren, hi havia aquella gent que deia: jo no he pas de tenir por perquè no em vaig pas significar durant el període republicà. Això és el que van pensar Carles Rahola i tres dels quatre personatges dels quals parla Clara en el seu llibre que acabaren els seus dies davant un escamot d’afusellament.
El professor Clara observa en aquest llibre de referència que, durant la postguerra, un element clau de la repressió que el règim franquista va exercir a Girona va ser format per la famosa «brigadilla», un tàndem format pel cap de la Guàrdia Civil, el sinistre Francisco Serrano López, i el seu fidel ajudant Josep Sendra Dalmau, un membre significat de la guàrdia de Franco. Ambdós eren els que feien els interrogatoris als detinguts, que solien ser víctimes d’una denúncia anònima feta per algú que no els apreciava gaire.
Aquests dos personatges, supercitats per molts testimonis víctimes d’aquella època, són dos antiherois dignes de protagonitzar una novel·la negra que forçosament hauria de portar per títol «La brigadilla».
