Sempre he defensat que un país necessita de partits polítics forts, capaços d’articular majories sense massa problemes. El bipartidisme ajuda en aquesta direcció, malgrat moltes veus, del tot respectables, que no comparteixen aquesta opinió.

És per aquest dèficit que Catalunya, entre altres motius, viu una situació complicada des de fa temps. No hi ha cap formació capaç d’aconseguir una cinquantena d’escons, la qual cosa dificulta l’articulació de majories.

Pere Aragonès ha assolit més de setanta vots a favor en la seva investidura, però la seva presidència és fràgil. Tan fràgil que la CUP ja ha encetat el capítol d’amenaces i tan fràgil que JxCat intenta cremar-lo abans d’encetar el seu mandat.

I prova de la manca de fidelitat dels juntaires són les dues investidures fallides, els gairebé tres mesos de negociacions, la deserció dels negociadors Artadi i Rius o l’anunci del nou conseller d’Economia el mateix dia que Aragonès era votat com a president. Els estrategues de Puigdemont intentaven treure com podien el protagonisme al nou president.

Però encara que sigui amb un esclop i una espardenya, ERC ha aterrat a la presidència de la Generalitat. I ara ha arribat l’hora de la veritat en un context gens fàcil davant les pressions d’organitzacions com l’ANC, Òmnium o alguns fanàtics de l’independentisme que viuen a cos de rei i a sou de TV3 o Catalunya Ràdio.

Pere Aragonès és un polític jove que, si ho sap fer, té molt camí al davant. Però hauria de tenir clar que s’ha de convertir en el president de tots, sense necessitat de renunciar a les seves idees, que per cert venen ja des dels seus inicis a les joventuts republicanes.

Ha de marcar un perfil propi, sense tuteles arribades de Lledoners o Waterloo, que possiblement vegin un futur amb més núvols que mai. Ara hi haurà un president amb totes les de la llei que tant de bo faci oblidar com mes aviat millor el seu antecessor. Aragonès sap que Puigdemont no li posarà fàcil el dia a dia. Però avui Catalunya necessita fer front a reptes importants i que des de fa temps són en un calaix ple de teranyines.

Un president de tots ha de ser present en qualsevol dels actes rellevants del teixit social, industrial, econòmic, sanitari o de qualsevol índole. I no ha d’excusar la seva presència perquè hi assisteixi també el rei Felip VI o el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez. Si Catalunya vol reprendre el vol no ho podrà fer sola, per la qual cosa necessita de la col·laboració amb l’Estat i d’Europa. Contràriament, el futur serà erràtic i la pèrdua d’oportunitats continuarà exactament igual que en els darrers set o vuit anys.

No és fàcil canviar el xip, però el progrés de Catalunya ho demana a crits. L’empenta econòmica que cal revifar necessita de la participació de tots els agents polítics.

D’altra banda, Aragonès s’haurà de replantejar aquella signatura en un paperot en la recta final de la campanya on establia un cordó sanitari amb el PSC. Salvador Illa no sembla un radical, sinó un home de seny, capaç d’arribar a acords. La renovació de diferents organismes de la Generalitat necessita del suport socialista si de debò es volen afrontar. Tants anys de provisionalitat en organismes com la Sindicatura de Greuges, la CCRTV o el Tribunal de Comptes no afavoreixen la marxa normalitzada d’un país que vegi el futur com un ventall d’oportunitats. Així doncs, al nou president no li mancarà feina. Pere Aragonès és intel·ligent i té capacitat de treball per a encetar una nova pàgina de la història de Catalunya. Tant de bo ho aconsegueixi perquè seria una gran notícia per a tots els catalans.