Alegrar-se de l’acomiadament de la Rahola a La Vanguardia és donar-li la importància que no té, al cap i a la fi la dona no feia més que el que ha fet tota la vida per altres mitjans: arrambar-se al poder. Ja que no ho pot fer cuinant una paella diària a Cadaqués, ho feia per escrit, que no calen gambes i en el seu cas empatxa més. Jo, si un columnista no m’agrada, no demano que plegui, no el llegeixo i llestos. Com li passava a Groucho amb la TV, la Rahola ha fet meravelles per la meva cultura: cada cop que ensopego amb un article seu, deixo el diari i agafo un bon llibre.

És clar que és difícil atorgar-li la nul·la importància que mereix a algú que se’n dona tanta. Ha volgut fer creure als seus ingenus lectors que les ordres de despatxar-la venien «de dalt de tot i més enllà» (sic). D’entrada he pensat en la llarga mà de Joe Biden o el papa Francesc, però el «més enllà» deu voler dir que aquests són poca cosa pel descomunal ego de la ja excolumnista, i les ordres provenen d’encara més amunt, literalment de més amunt: del mateix Déu. Té lògica la intervenció divina, ja que el que més se sent a dir de la Rahola és que «no l’aguanta ni Déu».

Jo soc tan poca cosa que m’haig de conformar que demani el meu cap morralla política com Elsa Artadi o el senador Matamala, i per acabar d’humiliar-me, el meu diari no es molesta a fer-los cas. Tant que m’hauria agradat explicar al món que m’han fet fora per pressions polítiques. Si seran poca cosa els que em volen silenciar, que en lloc d’un escriptor de debò, un dia va trucar la mateixa Rahola, queixant-se d’una meva columna i amb to de vostès no saben amb qui estan parlant. Tampoc no li van fer cas, és natural, però ara tindrà temps de pensar en el seu curiós concepte de llibertat d’expressió.

Espero que el lloc que queda vacant l’ocupi una persona i no un robot, que al mercat laboral cada cop són més aquests ginys. Se’n salven les feines intel·lectuals, raó de més per témer que sí, que hi ha el perill que la columna l’encarreguin a un robot, un de senzillet, el mateix Roomba del senyor Godó, si té cinc minuts lliures després de netejar el despatx.

No, no m’alegro que hagi perdut la feina. A veure si per mantenir el seu tren de vida, ara haurà de sortir més sovint a TV3 i haurem fet un pa com unes hòsties.