És prudent aquell que sap governar-se, a si mateix, mitjançant l’ús de la raó. No en va, la Prudentia era la personificació al·legòrica de la virtut que sovint es representava com la parella de la deessa romana Justitia. En llatí, prudentia significa previsió i sagacitat. Per això, la paraula s’associa sovint al coneixement i la perspicàcia. Qui posseeix aquest valor sap distingir les accions virtuoses de les vicioses, en termes generals o en moments i contexts concrets. Encara que, per si sola, la prudència no porti a terme cap acció, s’ocupa de regular la resta de virtuts. Sense ella, la misericòrdia s’enfonsa en la debilitat; la bondat, en la censura; la humilitat, en la degradació; i el desinterès, en la corrupció. No és el mateix ser prudent que ser covard. Els individus prudents són intel·ligents, perquè els imprudents són uns rucs. La prudència equival a evitar riscos innecessaris. En certa manera, aquesta virtut és la que Aristòtil va definir a l’Ètica a Nicòmac com «saviesa pràctica» o «elecció racional». Per a sant Tomàs d’Aquino, la prudència era la mesura de totes les virtuts. Un subjecte pot viure la temprança quan ha adquirit l’hàbit de decidir correctament, sense deixar-se dominar per les ànsies instintives. En síntesi, la prudència il·lumina el camí.