Michael Sandel va publicar fa mesos La tirania del mérito, un suggerent assaig on censura l’elitisme intel·lectual i la supèrbia que amaga. Argumenta el llorejat pensador nord-americà que la meritocràcia parteix d’una injustícia social, perquè només tenen accés a la formació selecta els que pertanyen a famílies amb possibles, generant d’aquesta manera un ampli rebuig a la resta de ciutadans que no componen aquesta odiosa camarilla. Potser el docent de Harvard es refereixi a la singular realitat nord-americana o d’algunes altres nacions que encara no han experimentat l’extensió a tot el món de l’educació superior, perquè per descomptat les seves tesis sonen a ranci discurs igualitarista en aquells llocs on estudiar una carrera s’ha convertit en una cosa generalitzada.

Podria arribar a reconèixer-se que aquesta bretxa que s’obre entre els que compten amb un grau de les primeres universitats ianquis i els que no en tenen estigui al darrere d’algunes reaccions populars de rebuig a aquesta docta aristocràcia (llegeixi’s Trumpisme), però els meus dubtes tinc que alguna cosa així resulti extrapolable a altres latituds.

Fins i tot acceptant també els seus criteris sobre la recurrent arrogància que llueix el bo i millor que lidera governs i corporacions després de beneficiar-se del seu origen socioeconòmic, del que no ens parla Sandel és del resultat final d’aquests afanys al capdavant de les nacions o les empreses, perquè bé es comprendrà que sempre és millor tenir al poder persones ben dotades que no fer-ho. La pregunta a la qual no respon és la següent: hem de limitar l’accés als principals llocs de responsabilitat pública o privada a aquells que han assistit als més encimats centres universitaris, pel simple fet que han pogut aconseguir-ho gràcies a la posició del seu entorn familiar? Patrocinar una cosa així no només ho trobo insostenible, fins i tot en termes morals, sinó que impedeix que tant països com companyies renunciïn al concurs dels que sobre el paper estan més preparats.

El bé comú que s’obté en comptar amb els millors es tradueix habitualment en un major coneixement dels problemes que han de lidiar-se, per aquest motiu prescindir-ne per aquestes puerils consideracions d’acomplexament social que planteja el de Minnesota no pugui compartir-se. I sense esmentar les enormes possibilitats que es disposen en molts casos per instruir-se en aquests temples del saber, a través de beques o facilitats de pagament.

Indubtablement, en llocs on no queden parets on penjar títols acadèmics, no sembla de rebut mantenir l’existència de dirigents sense un mínim de capacitació. És més: només haurien d’ocupar aquestes magistratures els que han superat amb èxit determinats cicles formatius d’alt nivell, com durant anys va succeir a França amb les seves Grandes Écoles, perquè amb ells al timó podríem afavorir-nos com a societat, encara que sigui cert que ni així tenen a vegades remei els desafiaments.

Michael Sandel, en fi, tampoc repara en l’innegable esforç personal que han hagut d’invertir els candidats a obtenir aquests diplomats de prestigi. Això és: admetent que hagin pogut matricular-se com a conseqüència del seu patrimoni familiar, cap institució d’aquesta categoria acostuma a regalar res, precisament per preservar la seva reputació, com bé coneixen els seus protagonistes. Per aquest motiu injuriar aquests quadres de superprofessionals pel simple fet del ressentiment envejós que la seva notorietat pugui produir en tercers, no sé si té gaire justificació.

Amb independència de ressentiments i altres foteses, hem de seguir intentant incorporar els millors als ponts de comandament, i que prevalguin el mèrit i la capacitat. O almenys als que assoleixin una mínima talla en tots dos terrenys. En cas contrari, seguirem queixant-nos de com de malament van les coses, quan ja sabem on poden estar alguns dels remeis, aquests que Sandel critica sense compassió en la seva última homilia, com agudament titlla la seva controvertida obra Álvaro Delgado-Gal.