Deuen ser incomptables els poetes que s’han valgut d’arbres, flors i altres fortaleses i fragilitats per a engiponar poemes i llibres, des del càlid saló de casa mateix; quan surti el llibre podrà fer olor de sofà. No és aquest el cas del llibre Poesia forestal escrit per Martí Boada, el geògraf del Montseny, el científic del medi ambient que ha rebut els màxims reconeixements de la ciència, el ciutadà entranyable de Campins, ja pujant al massís muntanyós, que quan ha escrit aquest llibre, senzillament, l’esperit del Montseny li ha sortit de l’ànima. Diuen els vigilants del Montseny que hi arriben massa visitants, que cal millorar-ne la qualitat i apreciar millor l’alta categoria d’aquest parc. Doncs bé, aquí tenim una autèntica oferta de connectar amb una sensibilitat arrelada al Montseny, per infondre’ns respecte i estimació.
La lectura de Poesia forestal és una immersió a la gran muntanya, diversa, rica, única. L’educador, que és Martí Boada, ens acompanya pel camí: «Abomino la passejada en asfalt, impermeable, abiòtic mal auguri. Aquí estic maniobrant per l’existència.» Després parla del «caminar enèrgic de pastor madur i destre.» Afina l’observació quan, a dintre el bosc, hi sent «el caliu intern» i parla de «l’arbre total» i de «les plantes discretes que són el proletariat botànic, l’esquerra vegetal». Surt la vena humanística presentant els treballadors del bosc: «Han escrit la seva anònima existència amb la cal·ligrafia de destral, escriptors de brancada en terra». Ben forestal, la poesia, que ja ens convé.
Quan els poetes es parlen entre ells sempre és substanciós. Un dia Pere Quart va adreçar un poema a Salvador Espriu, era per les divergents apreciacions sobre el «nord enllà» i el «sud avall». Un altre dia Joan Vinyoli va enviar un poema a Rafael Alberti, amb paraules notables. Ara Martí Boada ha dedicat un poema a Guerau de Liost (en altre temps «el» poeta del Montseny) precisant-li que l’ocell que penja el niu al faig no és l’esquirol: «És amb liró, la confusió, aquest s’hi ajoca en hivernada, als branquillons de la capçada.»
Quan la tardor es vesteix de color d’aram el poeta sap trobar bolets, l’espectacle al·lucinant i en pren nota: «Ou de reig, el rei forestal. Cualgra llora, vida discreta, allunyat de cap prestigi. Terrandós, el bolet talòs, el l’agafoonolagafo. Amanita muscaria,fabricador de follets.»
Més enllà de la mirada àmplia que Martí Boada dona a cada bosc, a cada arbre, hi ha una contemplació, un esguard absorvent; davant d’una olivera, tan acostumada ella a comptar milers d’anys, el poeta obre la capsa de sorpreses amb un verb acabat de crear: «Servei silent a l’ecologia del lloc, a l’hivern estornelleges».
Diríeu que el poeta coneix familiarment arbre per arbre, quan descriu el faig de Briançó que «socarrapat a l’esquist vell, laminat, supera la quarentena, i fa camí a la serradora de poesia a mobiliari. Realisme forestal.» En aquesta terra de Catalunya el faig i la fageda acostumen, ja històricament, a desvetllar sentiments profunds als poetes catalans. Martí Boada hi és fidel i hi diposita una càrrega de simbolisme molt actual: «Així nosaltres, poble lluitador i amant de la pau, tot i el desbrancatge patit encarem el nou any amb la força i convenciment del noble faig del Maçaners».
Ja fa temps d’aquella proclama per salvar els mots, per retornar el nom de cada cosa, deia la poesia nacional. En versió forestal, el salvament continua essent necessari i el llibre de Martí Boada arriba per avivar l’estimació deguda al massís emblemàtic de la natura de Catalunya.
