No han de ser molt donats a llegir història els senyors diputats –i les senyores diputades– de la nostra nació després de veure i sentir l’últim debat parlamentari enmig de la crisi migratòria de Ceuta, per al discerniment de la qual cal prendre la suficient perspectiva i no deixar-se portar per arguments simplistes de saló ni per exaltacions patriòtiques de xerrameca vuitcentista.

En un extrem, els líders de Vox han crepitat aquests dies en veure amenaçada la pàtria, el seu tema preferit: el nacionalisme propi i ple pel qual val la pena embolicar-se en la bandera, treure la pols a l’espasa carlista de l’avi i llançar-se a l’aventura bèl·lica per més que siguin altres els que corrin el risc de morir. Per moments, Santiago Abascal ha semblat Leopoldo O’Donnell a mitjan segle XIX, quan li va declarar la guerra al Marroc com a conseqüència «de l’ultratge sofert pel pavelló espanyol», un conflicte de tot just uns mesos del qual Espanya en va obtenir el suficient armament «enemic» per poder fondre, precisament, els emblemàtics lleons de Congrés dels Diputats a Madrid.

A l’altra punta i més enllà de l’arc polític, l’exiliat Carles Puigdemont, ha acusat Espanya en un tuit d’espuri colonialisme en mantenir la seva sobirania sobre dues ciutats que l’experiodista gironí considera «africanes». Un argument procedent del visionat ràpid d’una carta geogràfica ometent el paper català no només en l’administració colonial espanyola –particularment a Cuba– sinó en el tràfic d’esclaus procedents d’Àfrica, a més d’haver estat les caixes de reclutament catalanes les més voluntàries i actives durant la referida guerra d’Àfrica contra el sultà marroquí.

Enmig d’aquest paisatge polític actual ens trobem amb les tebieses de l’esquerra, amiga de repartir drets d’autodeterminació a tort i a dret, amb especial intensitat a l’espectral poble sahrauí, o amb les ambivalències de curta volada en els arguments de conservadors i socialdemòcrates, cenyits a un llenguatge oficial hispànic que consisteix a reivindicar Gibraltar per motius geogràfics al mateix temps que es considera innegociable l’espanyolitat de Ceuta i Melilla –i no diguem de les Canàries– per òbvies raons històriques.

El que convé prendre en consideració per a una «realpolitik» sensata és que només l’omnipresència dels interessos nord-americans –i israelians– a la regió de l’Estret ens lliuren d’acabar en una nova conflagració contra «els moros». Estats Units, no cal assenyalar-ho, es juga molt tant a Espanya com al Marroc, atès que el nostre país és un dels seus principals portaavions camí d’Europa, la Mediterrània i l’Orient Mitjà, mentre que la monarquia alauita marroquina li és necessària per contrapesar la seva diplomàcia d’equilibris inestables entre àrabs i israelians.

Vivim en un nou segle, un nou temps en què els litigis no es resolen a canonades, però en el qual tampoc es pot anar per la geopolítica internacional a manera ingènua, creient en la bondat innata dels pobles i en el repartiment equitatiu de béns i pertrets. Convé avançar en fórmules més imaginatives, combinatives fins i tot, deixant enrere aquesta visió nacionalista del món en què sembla impossible la coexistència d’ètnies, llengües o religions diferents sota un mateix «pavelló». Veiem plena la selecció alemanya de jugadors d’origen turc, la francesa d’africans o l’holandesa de moluquenys i, en canvi, som incapaços de reconèixer aquestes diferències entre nosaltres.

No hi ha solucions fàcils per a un món com el nostre, atribolat per centenars de conflictes heretats, ni tan sols les conllevanzas orteguianes resulten còmodes. En el cas hispà-marroquí estem condemnats a pactar l’enteniment superant situacions com les viscudes fa uns dies a l’espigó de les platges rifenyes de Ceuta, deixant enrere segle i mig de guerres amb resultats diversos, passos, rivalitats i marxes ocupes. La Unió Europea hauria de ser la clau de volta per a la pacificació de la regió, que ha de partir d’un acord per al Sàhara no a l’ONU, sinó entre el Marroc i Algèria amb Espanya i França com a garants –i financers– d’ell mateix.

Al mateix temps, cal anar avançant en la cogovernança del penyal britànic de Gibraltar sota la premissa que han de ser els gibraltarenys els que decideixin el seu futur encara que renunciant a la pirateria fiscal. Un estatut que també hauria de servir per anar obrint camí mental tant a Ceuta com a Melilla, abocades en les pròximes dècades a convertir-se en ciutats més obertes des del punt de vista internacional, centres d’expansió del desenvolupament econòmic de la resta del territori veí, del progrés del qual dependrà seu destí final. Els anacronismes geogràfics que la història va llegant cal afrontar-los amb imaginació i repartint equitat i riquesa. En cas contrari, l’arrel dels conflictes perdurarà pels segles dels segles.