S’ha posat de moda el servei de cafeteria i terrassa a les llibreries. A Barcelona la idea resulta especialment interessant tenint en compte que es tracta d’una ciutat molt progre i cívica i moderna i modernista i acollidora i somrient i viu i deixa viure i el món ens mira i tal, però sense verd que compensi mínimament el gris del ciment ni la merda ni la pudor de clavegueram dels carrers, sobretot del centre. Remenar llibres, agafar-ne un sense intenció de comprar-lo atesos els preus aberrants, inèdits al món civilitzat, i seure en una pintoresca terrassa per gaudir d’una illa de silenci i verdor enmig de l’eixample, sense el perill suïcida de ser assassinat per un patinet elèctric, és molt d’agrair. No oblidin que ara Barcelona s’ha tornat no només molt culta gràcies a les llibreries amb terrassa i cafeteria, sinó també molt ecològica gràcies als patinets elèctrics i bicicletes, cosa que jo celebraria si no fos que tinc clar que molt abans em matarà un patinet d’aquests que no pas la ingesta de fums dels vehicles contaminants, d’aquells que ara la Generalitat aplicarà un nou impost, suposo que perquè deixin de contaminar mentre contaminen, per poder continuar cobrant l’impost per perversos contaminants.
Prosseguim. Les llibreries amb terrassa i cafeteria són pura màgia, de tan enormes i assortides i polides i ben decorades i il·luminades com estan, amb aquella flaire impagable de llibre nou, que fa que quan hi entro flairi àvidament com un gos, allargant el coll, cosa que més d’un cop m’ha valgut mirades d’estranyesa, i fins i tot de desaprovació. És estrany, perquè jo sempre he desaprovat la gent que no entra en una llibreria flairant àvidament, allargant el coll com un gos. No fer-ho em sembla d’una insensibilitat que frega el mal gust. De gent que no llegeix.
Percebo que la gent hi entra per aquesta màgia dels establiments, perquè ni em passa pel cap que sigui amb la intenció de comprar cap llibre, i encara menys que llegeixin el llibre que puguin arribar a comprar enduts per l’eufòria que els provoca el magnífic local i, sobretot, per la fantasia intel·lectual que els genera el fet d’entrar en una llibreria, seure a la terrassa i remenar el cafè amb posat interessant. En fi. Molts es pensen que entrar en una llibreria, remenar el cafè agafant amb dos dits la cullereta i parlar de llibres que no han llegit els converteix automàticament en lectors, sense necessitat d’obrir un llibre més enllà dels que fullegen per recordar-se que un dia els van ensenyar a llegir.
L’últim cop que vaig entrar en una d’aquestes llibreries la cosa estava animada, molt d’ambient llibresc, semblava haver-hi molta excitació, ganes boges de llegir. Però com sempre que se m’apareix una bona notícia, l’alegria no em dura més de dos segons, perquè de seguida em venen tot d’idees fosques i no estic pel que s’ha d’estar, en aquest cas remenant feliçment llibres. Vaig fer tota mena de conjectures que expliquessin de manera creïble i veraç, és a dir depriment, el perquè d’aquella sobtada eufòria lectora. Vaig pensar en l’efecte covid-19. La gent ha estat tancada a casa molts mesos, vaig pensar, a casa no tenen llibres per llegir perquè abans de la covid ni Gütenberg havia nascut ni el paper s’havia inventat, i durant més d’un any s’han hagut de resignar a mirar Netflix. Per això ara, amb la merescuda llibertat, es llancen com feres engabiades a les llibreries, vaig pensar. I estava jo considerant tot això quan vaig entrellucar la terrassa de la llibreria. Enmig de la bucòlica i acollidora terrassa, tot se’m va aclarir. No hi havia cap taula buida, i en cap d’elles, segons vaig examinar minuciosament, no hi havia ningú, absolutament ningú llegint. La gent xerrava, bevia, i alguns solitaris aprofitaven les taules per obrir els ordinadors portàtils. Ni un sol llibre en paper. Era obligat llegir-hi? No. Era la terrassa d’una llibreria? Sí.
La idea de cafeteria i terrassa, i fins i tot restaurant en una llibreria és magnífica, però això no significa que, en el nostre context diguem-ne que cultural, no hi hagi hipòcrita autoengany. Fer agradable i necessari el fet de llegir només s’aconsegueix llegint i no pas amb accessoris que pretenen facilitar, fer amable la lectura, però que a l’hora de la veritat allunyen la gent de la lectura. Escampar la simpàtica idea que llegir és divertit i que t’obre a nous mons i no sé quantes collonades més no aconsegueix sumar lectors. La lectura significa esforç, concentració, renúncia a l’addicció de la dopamina fàcil, immediata, que ofereix internet i resta d’invents digitals. La satisfacció lectora s’obté justament gràcies a aquests factors de dificultat, no pas a la seva negació o ocultació, tal com letalment se’ns vol fer creure.
El cas és que les cafeteries amb terrassa de les llibreries no són exactament una ampliació del negoci de la llibreria per oferir un servei afegit al client sobre el fet de llegir i la positiva litúrgia social que hauria de comportar. Aquest és l’excellent pretext. La realitat és que aquestes cafeteries suposen el negoci afegit sense el qual la llibreria probablement no se sostindria. Algun miop mental em dirà alegrement que benvingudes siguin, doncs, si mantenen vives les llibreries. I jo li diré que molt d’acord, que benvingudes les cafeteries amb terrassa a les llibreries per als quatre gats que agraeixen un espai agradable per a la lectura en un ambient de llibres, però en cap cas es pot afirmar que de lectors, perquè seria mentir. Aquestes cafeteries i espais no arreglen el problema de manca de lectors. Mantenir llibreries sense abordar el problema de base sobre el fet de llegir, és a dir, assumir i difondre sense atenuants els elements en principi poc simpàtics i impopulars d’esforç que realment generen el gust per la lectura i, per consegüent, la venda de llibres, no passa precisament per una somrient terrassa amb divertit servei de cafeteria. Passa per educar en la veritat.
