En el difícil debat sobre la transició energètica a Catalunya han quedat clars uns quants arguments: que les emissions anuals de CO2 hauran de baixar des de 7 fins a 1,7 t CO2/persona (-75%) i que això ho farem introduint tecnologies disruptives que ens faran adaptar l’economia de forma que a l’any 2050 haurem passat de consumir una energia de 295 TWh fins a 104 TWh (-65%). Tot plegat ho farem introduint energies renovables, amb un potencial de 24 TWh als teulats, 8,2 TWh amb biomassa i combustibles vegetals,4,5 TWh amb hidràulica, i 71 TWh amb parcs eòlics a terra i a mar, i amb parcs fotovoltaics a terra. A dia d’avui no tenim un altre escenari tècnicament viable que no sigui aquest, cosa que vol dir que hem de resoldre l’oposició del territori a acceptar els parcs. M’agradaria que aquells qui diuen «així no» qüestionessin les xifres de més amunt i proposessin un repartiment diferent: és una qüestió de sumes i restes, perquè no hi ha una altra solució. Repetir «així no» de forma anumèrica, sense aportar un escenari alternatiu que sigui tècnicament viable i numèricament raonable, és un subterfugi per frenar les energies renovables.
Si bé soc rotund en defensar que no hi ha altre escenari que aquest que us he plantejat, penso que existeix marge de maniobra entorn d’altres conceptes que sovint s’han escapat al debat, com són els del be comú i el de la justícia climàtica.
L’exemple més punyent del bé comú a les comarques de Girona el tenim amb l’aigua del Ter que s’envia a Barcelona. Per posar les coses en context, els 129 hm3 d’aigua que durant el 2020 es va transvasar del Ter a les comarques de Barcelona tenen un potencial per desenvolupar activitat econòmica per un import de 19.200 milions d’euros que s’hauria pogut fer a Girona. Des de final dels anys 60 al territori de Girona es té clar que donar beure a la gent és prioritari a altres activitats. Dit això, el bé comú demana fer certes accions que ajuden el conjunt de la societat i perjudiquen uns pocs. Donar aigua a la metròpoli i a altres comarques també és important per a les comarques de Girona, car molts serveis i productes no s’haurien pogut desenvolupar. Direu que s’haurien pogut desenvolupar on hi ha l’aigua i que això ha estat una apropiació indeguda. Cert, aquest debat és el que hem d’introduir: si desplacem els recursos o en canvi hem de traslladar l’activitat on hi ha els mitjans. Però per fer possible captar els 129 hm3 d’aigua va fer falta emmagatzemar aigua als pantans de Susqueda i de Sau. Això va tenir com a conseqüència que 200 famílies de Susqueda deixessin les seves cases sota les aigües i es traslladessin a altres indrets. És el millor exemple de substitució pel bé comú. S’havia de frenar el projecte d’emmagatzemar aigua que dona beure a 3 milions de persones per evitar el desplaçament de les 200 famílies? Les societats avançades diuen que no, que s’ha de resoldre pel bé comú i que aquestes famílies s’han de compensar de forma justa, tant des del punt de vista material com de l’emocional.
Això és el que ens passa avui en el debat sobre les renovables. No es volen parcs eòlics i fotovoltaics perquè alteren el paisatge. «Que els posin a Barcelona!», diuen els detractors. Com si es pogués posar un aerogenerador a la plaça de Catalunya o cobrir el Passeig de Gràcia amb plaques fotovoltaiques... Les renovables s’han de posar on hi ha recursos suficients perquè Catalunya ho necessita pel futur, pel bé comú. La discussió ha de ser quina compensació fem perquè això sigui just, però mai impedir que es faci el camí. Soc del parer que s’ha de facilitar el desplaçament de les empreses a llocs on hi hagi el recurs renovable perquè puguin fabricar sense emissions de CO2 i esdevenir més competitives. Aquesta seria la millor compensació, un reequilibri territorial en forma de repartiment industrial arreu del territori. Però amb això no n’hi ha prou per generar aquells 71 TWh i ens cal fer front al debat de compensacions per parcs eòlics i fotovoltaics.
Un altre concepte que s’escapa és el de la solidaritat territorial. Això que fa Girona amb el Ter i que de fet és una cessió de 19.200 milions anuals, no seria possible si no es tingués clar que molts productes i serveis que s’usen a les comarques venen de la metròpoli, des dels turistes del cap de setmana fins als productes i serveis que passen pel port i l’aeroport o per l’administració de Barcelona. Pensar de forma autàrquica no té sentit. Si tota la potència del parc marí de Roses s’hagués de fer a cada un dels 68 municipis de l’Alt Empordà, s’haurien de posar més de 4 molins a cada poble. No té cap sentit si es pot fer de forma més assenyada amb un parc marí on l’impacte visual serà acceptable.
Tot plegat ens porta a pensar que la transició energètica serà una font important d’injustícies que haurem de resoldre una a una, i la territorial s’ha de resoldre amb compensacions justes, que compensin el trasllat d’un recurs cap a on no n’hi ha.
Per acabar, voldria apuntar una darrera derivada entorn del concepte de justícia: la responsabilitat generacional. Ser egoista, no fer res perquè «així no», traslladar els deures a altres regions com a Àfrica amb el petroli o l’urani, o a l’Aragó en el cas de les renovables, és no voler fer els deures i deixar que el canvi climàtic avanci. Aquest camí ens pot portar que en el futur els nostres fills o nets ens preguntin per què no vam fer res. No actuar avui és deixar un futur pitjor als nostres fills i nets, i no tenim dret a fer-ho. La sostenibilitat és justament això: fer les coses de forma que els que vindran després també les puguin fer. Si no volem fer una mala passada a la nostra descendència cal actuar i no s’hi val aixoplugar-se sota el lema d’«així no», perquè el que suposadament és «així sí» no ha tingut cap mena de desenvolupament tècnic ni numèric que il·lustri la seva viabilitat. I no oblidem que si els nostres descendents no veuen necessaris els parcs eòlics i fotovoltaics, els poden desmuntar i deixar el territori com era abans, cosa que no podrem fer ni amb Susqueda ni amb les centrals nuclears de Tarragona!
