Tenia força raó Mario Vargas Llosa, premi Nobel de Literatura, quan va dir que «el periodisme és la professió pitjor pagada. La que dona més amargors, també», però més raó tenia un altre premi Nobel, Gabriel García Márquez: «El periodisme és el millor ofici del món». Aquest mes de juny, farà quaranta-sis anys que va sortir la primera informació signada per mi al diari Los Sitios. Era sobre la cloenda de la temporada del bàsquet gironí. Tenia 16 anys. Dos anys abans ja havia participat, amb un grup d’amics, en la fundació d’una revista, Sol Ixent, a la parròquia de Sant Josep de Girona; revista que un temps després ens obligaria a tancar el Ministerio de Información y Turismo amb l’amenaça de portar el rector de la parròquia, Francesc Puig, al Tribunal d’Ordre Públic (el temut TOP), per haver publicat un reportatge sobre advocats laboralistes. Amb 15 anys, també escrivia a la revista de l’Institut Vicens Vives, Metàstasi, on vaig publicar una entrevista a Mn. Jaume Camprodon, acabat de nomenar bisbe de Girona.

Després, han vingut més de quaranta-un anys a la plantilla del Diari de Girona, dels quals nou han estat com a subdirector i els vint-i-tres últims com a director. Recordo especialment la meva primera etapa a la secció d’esports i la intensitat amb la qual he viscut aquestes més de dues dècades de director. Vaig tenir la fortuna de començar en una època que estava tot per fer (va coincidir amb el pas de la dictadura a la democràcia), gairebé no existien mitjans de comunicació, ni periodistes. He pogut viure des de la primera línia l’etapa de major esplendor de la llibertat d’expressió que ha existit a Espanya i Catalunya; etapa que comença a minvar amb el canvi de segle i, sobretot, des de la crisi del 2008. La pèrdua de llibertats durant la pandèmia pot suposar una estocada irreparable.

Recordo la facilitat per exercir el periodisme d’aquells primers anys. Em ve a la memòria quan el Real Madrid va jugar dos amistosos d’estiu al camp del Girona, i jo trucava a la seu del club madridista, demanava els telèfons particulars dels seus entrenadors (un any era Miljan Miljanic i l’altre Vujadin Boskov, dos mites del futbol europeu), me’ls donaven de seguida, els trucava i m’atenien amb exquisida amabilitat l’estona que fes falta. Jo no havia complert ni els 20 anys. O quan l’any 1980 vaig tenir el privilegi d’entrevistar en exclusiva, en un hotel de Castelldefels, el llegendari atleta Bob Beamon. O, ja més tard, l’any 1988, quan vaig poder entrevistar, també en exclusiva, la cantant Sabrina, en un hotel de Barcelona, només un parell de setmanes després que hagués escandalitzat tot Espanya ensenyant un pit en l’especial de Cap d’Any de TVE (no existien les televisions privades). Tot això, ara seria impossible. Per això, em sento un privilegiat.

No existien ni els gabinets, ni els directors de Comunicació, ni els murs que ara obstaculitzen el dret a la informació (cert que hi ha alguna excepció, poques). L’accés era directe. Ara, per entrevistar un metge de la sanitat pública necessites la corresponent autorització de la Conselleria de Salut, després de passar per mil filtres. O t’escriuen ofesos quan publiques la primícia d’unes importants troballes arqueològiques a Empúries. Tothom es creu en el dret de dir què pots publicar o què no. Els poders públics pretenen tenir el control absolut de la informació; el monopoli, en definitiva. Per això, m’agrada tant la definició de periodisme que fa Horacio Verbitsky: «Periodisme és publicar allò que algú no vol que se sàpiga. La resta és propaganda».

Sense canviar mai de diari, he treballat en dues capçaleres diferents (Los Sitios fins a l’any 1986 i Diari de Girona a partir de llavors) i en tres empreses diferents (l’Estat, Editorial Gironina i Prensa Ibérica). Hem passat moments extrems quan el diari es va subhastar l’any 1984 i quan una pèssima gestió empresarial ens va portar a la fallida l’any 1995. Van ser tretze mesos depenent de les decisions d’un jutjat (agraïment etern a la jutgessa Isabel Soler) i cobrant quan podíem. Fins que l’any 1996, com vaig dir als companys del diari el dia que vam anunciar el meu comiat, ens va tocar la loteria amb l’arribada de Prensa Ibérica. Estabilitat empresarial i independència periodística han estat les divises d’aquest diari l’últim quart de segle. He explicat moltes vegades en conferències i xerrades a les quals m’han convidat que l’important en el periodisme no és que els periodistes siguem intel·lectualment independents (que no vol dir objectius, perquè l’objectivitat no existeix, tots pensem i analitzem a partir d’unes conviccions, d’una formació, d’una ideologia), sinó que ho siguin les nostres empreses. Que no tinguin dependència de cap poder polític o econòmic. Aquesta premissa és bàsica per exercir un periodisme lliure. Tothom sap que aquest diari ha patit una discriminació pròpia de països amb febleses democràtiques per part de la Generalitat, sobretot des que el juliol de 1999 vam ser el primer diari català, i durant molts anys l’únic, que va publicar l’entramat empresarial de la família Pujol-Ferrusola i les concessions públiques que rebien. Denunciar la corrupció surt molt car a Catalunya. Però aquest treball que han fet molts periodistes del Diari de Girona no hauria estat possible sense el suport d’una empresa, amb el seu editor Javier Moll al capdavant, que no ha acceptat mai cap mena de pressió i que ens ha deixat plena llibertat per informar i investigar.

No em vull estendre més. Demà, tanco un llarg i apassionant cicle de la meva vida, que no hauria estat possible sense l’esforç dels molts i molts companys de tots els departaments del diari, i per descomptat de la meva família, amb els quals he compartit un objectiu comú: informar els gironins amb un periodisme independent. Tampoc no hauria estat possible sense la fidelitat dels lectors que ens han fet confiança i que ens han permès ser els líders a les comarques gironines. No és un adeu definitiu. Després d’un període temporal de desconnexió, tornaré a escriure articles. No he perdut la vocació que, de ben jovenet, em va empènyer cap a la professió periodística. Per això, vull acabar amb una frase del mestre Joseph Pulitzer: «Estic molt interessat en el progrés i l’avenç del periodisme, després d’haver deixat part de la meva vida en aquesta professió, la recordo com una noble professió inigualable per la seva influència».