La conquesta del poder –de qualsevol poder– és l’ascensió a una muntanya punxeguda. A la falda gran i suau hi ha lloc per a molta gent, però a mesura que guanya altura es torna més dreta, apta només per a alpinistes, primer, i finalment per a veritables escaladors capaços de superar parets verticals enmig de la pitjor tempesta i amb dèficit d’oxigen. Al cim de la piràmide només hi cap una persona, i aquella que se n’apodera comença tot seguit a clavar guitzes als que s’hi apropen perquè no amenacin la preuada possessió. Pedro Sánchez ha demostrat ser un bon alpinista i un bon escalador, ha resistit tempestes desfermades, ha respirat quan semblava quedar-se sense aire, ha frenat l’ascens dels competidors i ara, un cop al cim, el seu instint d’animal polític l’impulsa a examinar totes les accions i decisions des d’una variable essencial: si l’ajuden a mantenir-se o a caure. Això és tot, i no estem dient res que no se sàpiga. Una altra cosa és que de vegades l’encerti i d’altres s’equivoqui –com amb la moció de censura de Múrcia–, però l’objectiu sempre és el mateix. Si el lloc estigués ocupat per Pablo Casado, faria unes reflexions semblants, i si conduïssin a accions diferents seria perquè els votants i els patrocinadors respectius també ho són. Sánchez vol resoldre el contenciós català en la mesura que fer-ho li surti a compte, però en cap cas no en pagarà un preu superior al benefici obtingut. I, per descomptat, no farà res que obri la porta a la secessió, perquè el governant espanyol que «perdi» Catalunya serà condemnat a la damnatio memoriae pels segles dels segles. Igual com van tallar el cap d’estàtues de Neró, cremaran els seus retrats a les dependències oficials. L’independentisme que governa la Generalitat pot obtenir allò que el president espanyol cregui que val la pena pagar a canvi d’estabilitat parlamentària d’aquí a les eleccions del 2023. Els indults podrien entrar en el preu. L’amnistia, no. El referèndum, tampoc. I que des de Catalunya li diguem «hauria de...» li rellisca.
