Quan som petits, és lògic que la majoria de persones que coneixem i amb les quals ens relacionem siguin més grans que nosaltres. Són els antecessors que amb una trajectòria vital més o menys llarga ens estimen i ens acompanyen i que, amb la candidesa pròpia dels infants, pensem que mai no ens deixaran. No sol ser fins que hem arribat a l’edat adulta que comencem a adonar-nos del que suposa la pèrdua dels éssers estimats: avis, pares, oncles, amics i coneixences diverses. A mesura que ens fem grans el nombre de coneguts traspassats es va incrementant fins a arribar un moment en què d’entre el conjunt de relacions que hem anat acumulant al llarg de la vida hi ha més morts que vius. Així, el nostre recorregut vital s’emmarca en uns contorns compostos per més figures del passat que del present (i no diguem del futur). Com una cornucòpia formada per rostres de gent amb noms concrets que d’una manera o altra han determinat en bona mesura el que som. Individus que han enriquit la nostra personalitat i que, conservats en el record, en certa manera ens segueixen aconsellant. Familiars, amics i companys traspassats, molts d’ells o d’elles de manera injustament prematura, resten vius en la memòria i formen part indeleble del nostre paisatge. És la coneguda frase orteguiana: «Jo soc jo i la meva circumstància», a la qual per ser més exactes hi podríem afegir: «I les meves coneixences».

És difícil precisar quan en tenim plena consciència, i cada cas deu ser diferent, però arriba un moment en què si volem fer un inventari de les persones que més ens han influït, les hem de buscar més en l’ahir que no en l’avui. Hem de mirar més cap enrere que no al nostre voltant. Hi ha un punt d’inflexió imperceptible a partir del qual el teu panorama habitual es fonamenta més en el passat que en el present. Tots plegats som prou conscients que la vida consisteix precisament a aprendre i acceptar que els nostres referents van sortint d’escena de manera gradual fins que, ineluctablement, ens toca el torn a nosaltres.

En societats petites i un xic tancades com encara ho és la gironina, on pràcticament tots ens coneixem mal que sigui només de veure’ns pel carrer, la pèrdua d’amics i coneguts és encara més evident i, en conseqüència, més dolorosa. Tot i que cada vegada menys, Girona continua conservant molts dels trets d’aquella ciutat que Jaume Ministral va qualificar de petita i delicada on gairebé cadascun dels seus habitants és com un membre de la família la pèrdua del qual ens dol d’una manera concreta i precisa. Som una comunitat encara prou abastable en la qual prenen sentit aquells versos coneguts de John Donne: «La mort de qualsevol ésser humà em disminueix perquè formo part de la Humanitat». Tenim consciència, doncs, que formem part d’una mateixa comunitat en la qual cada pèrdua suposa una minva irreparable del conjunt. Plorem i enyorem companys i amics que ens deixen per bé que el dolor per la pèrdua no ens afebleix l’afany de continuar esforçant-nos com van fer ells i elles a tirar endavant el dia a dia de la ciutat amb empenta renovada i amb ganes de seguir millorant les coses de la col·lectivitat. I ho fem agraïts pel mestratge i amb els peus ben assentats en el present pensant més en el futur que en el passat perquè, al capdavall, l’únic que interessa és el present que mai no s’acaba que deia Somerset Maugham. Un present que perdura i que, com als nostres predecessors, ens esperona a no perdre el temps i a treballar pel benestar nostre i el de tots els que ens envolten: el benestar comú. És a dir, treballar per la societat que, en definitiva, vol dir fer-ho per la Humanitat. Ens hi ajuda el vell lema admonitori del rellotge de sol que resa: «Tempus fugit...». Admonició ben certa a la qual en algun moment una mà anònima, fent gala del sentit comú (i també de l’humor) va afegir-hi: «...de pressa!».